El preu de l'interés nacional

Dia de reflexió a Pearlcool. Demà es votarà la farina amb què es faran les croquetes els pròxims quatre anys. La campanya se'ls ha fet llarga a tots els líders ninot sense excepció. Els electors, poc acostumats a maratons intel·lectuals d'aquest calibre, arriben potser excessivament desfondats, i esperem que els acompanyin les forces fins a atansar el sobret a la seva seu electoral, i que no es doni, com sembla, la pitjor participació de la història de les eleccions de plastilina democràtica de Pearlcool. Per valorar el desfondament que pateix el comú dels ninots de Pearlcool, no obstant, no hauríem de centrar-nos exclusivament en la falta de carisma dels seus líders, perquè aquestes eleccions han hagut de compartir quota de pantalla amb un esdeveniment que, a Pearlcool, no té competència possible. El dilluns al vespre es preveu una allau de cinisme als passadissos de les redaccions informatives pearlcooleres i almansines, perquè es juga un partit de futbol de veritable interés nacional. El partit, entre la principal ciutat de Les Mans i la principal ciutat de Pearlcool, s'havia d'haver jugat dissabte a la nit, però els agents implicats van acordar passar-lo a dilluns per considerar-lo incompatible amb una jornada de reflexió com la d'avui o amb una jornada electoral com la de demà. Ja fa molts anys aquest partit s'ha convertit en un esdeveniment social que paralitza Pearlcool informativa i neurològicament parlant, així que no hi havia més remei que l'ajornament.

Al partit entre les dues grans ciutats se li ha quedat curt l'atributiu d'espectacle d'interés nacional, i caldria buscar-li termes més avinents com el de transcendència nacional o d'ingravidesa nacional. I és que a Pearlcool i Les Mans el futbol s'utilitza políticament com en cap altre país de plastilina civilitzada. Aquests dos equips es reparteixen les vísceres de tres quartes parts de la població del país, i campen per la seva lliga amb una superioritat insultant. Una de les primeres coses que hom s'interessa per saber d'un foraster és a quin equip pertanyen les seves vísceres; és impossible imaginar un pearlcooler o un almansí abordant una conversa amb un estrany sense saber de quin peu futbolístic calça. Les tertúlies informatives en fan un apart cada vegada que hi ha declaracions d'algun jugador dels dos equips; els telenotícies, que tants esforços han fet per rehivindicar la retallada de llibertats que comporten els blocs electorals, utilitzen el lliure criteri periodístic per equiparar el temps dedicat al futbol amb el temps dedicat a la resta d'informacions; els polítics ninot acaben les seves entrevistes de campanya fent porres del gran partit i posicionant-se a favor d'una de les dues estrelles rivals, d'un dels dos entrenadors, d'un dels dos estils de joc... i això, a Pearlcool, és el més natural del món. Però hom, ninot o vertebrat, es veu obligat a analitzar amb una mica de calma l'esperit esportiu que guia les consciències d'aquest país de plastilina. Es pregunta a què responen exactament els mèrits esportius d'aquestes dues institucions capaces de paralitzar un país, de terra o plastilina, i condicionar-ne la vida pública. I es troba amb una montanya indecent i ignominiosa de bitllets de cinc-cents euros. Una montanya impossible d'escalar per qualsevol esportista, per ben preparat que estigui.

La lliga de futbol és, de totes les lligues esportives del món, la que presenta uns desequilibris pressupostaris més grans entre els seus participants, i parlar de fair play és una manca d'escrúpols terrible. Els dos primers presenten pressupostos anuals d'entre 400 i 420 milions d'euros, mentre el tercer i el quart tenen un pressupost anual de 120 (el 25%) i l'últim té un pressupost entre els 8 i els 10 (2%). Qualsevol dels dos pressupostos supera ostensiblement la suma de la resta de pressupostos de la lliga. Per fer-nos una idea del que aquestes xifres representen a l'interés públic, direm que quasevol dels dos pressupostos totèmics de la lliga de futbol professional equival al pressupost de dues capitals de privícia. I això que, com tothom sap, els alcaldes tenen la mà foradada. A la segona lliga esportiva més important del país les desigualtats es perpetuen amb molt menor impacte, i veiem que mentre els dos primers equips de la lliga (que son els mateixos que els de la lliga de futbol) mouen pressupostos anuals de 30 milions d'euros, el tercer i el quart es mouen entorn als 17 milions (el 55%), i l'últim classificat es queda en 3,6 (el 12%). Aquest és, segurament, el llindar de desigualtat que deixa oberta alguna possibilitat d'alternància classificatòria, tot i que continua negant la competitivitat exigible en qualsevol competició esportiva. Si anem a la lliga esportiva més cèlebre de la història, que també és de bàsquet, ens hi trobem una reglamentació economicoesportiva molt més sensata, a anys llum del desori de Pearlcool. A la NVA (que significa Nosaltre Vivim en Abundància) la diferència que separa els pressupostos dels dos primers i dels tres següents és pràcticament irrellevant; el primer gasta 70 milions anuals mentre el cinqué en gasta 63. Si anem a l'últim de trenta equips ens trobem un pressupost de 33 milions d'euros. Hom ninot haurà advertit, no sense sorpresa, potser amb cert estupor, que el primer equip de la NVA es gasta en els seus jugadors menys del 17% dels diners que s'hi gasta el principal equip de Pearlcool, capaç (com és inimaginable que fessin els altres) de condicionar unes eleccions al seu propi parlament. Ambdues lligues gasten, si sumem els pressupostos dels seus equips, una xifra aproximada de 1800 milions d'euros, però ho fan segons dues lògiques esportives molt distants. Sigui com sigui, el dilluns es tornarà a pervertir les prioritats del comú dels ninots amb l'excusa d'un índex d'audiència, i se seguirà tolerant una injustícia intolerable.