Campanya (2)

Número dos: Mastegar o engolir cent vegades abans de votar.


A les acaballes del segle dinou va posar-se de moda entre la casta acomodada europea una teoria nutricional vinguda d'orient que prometia una millora substancial en la qualitat de vida de la gent de carn i ossos. El punt de l'actual doctrina macrobiòtica que va gaudir de més acceptació en aquella primera arrancada va ser la recomanació de mastegar entre cent i cent-cinquanta vegades cada aliment abans d'empassar-lo. Era la glòria dels desenfeinats, perquè podien passar-se hores i hores menjant (o mastegant), sense retre comptes amb les exigències d'una nova maquinària productiva que començava a no tolerar el rascar-se la panxa com a vocació personal. Els apologistes macrobiòtics diuen que tot el que no sigui mastegar cent vegades és engolir (i engolir és de bèsties, i les bèsties moren de coses horribles), sense deixar marge a postulats mitjancers entre el bou drogat i la farina d'espelta.


Doncs bé, per la classe política de Pearlcool, les croquetes son paraules. Les seves paraules. En aquests moments, les paraules llibertat, debat, diàleg, educació, model, treball, i algunes d'altres estan deixant les mandíbules de plastilina dels líders ninots, pobres, exhaustes. Però la croqueta totèmica, la que els produeix veritable plaer i desaprensió en mastegar-la fins convertir-la en una epidèmia flegmàtica, és democràcia. És sabut per qualsevol estudiós de la causa pearlcoolera que, des de temps immemorials desmemoriats, Pearlcool ha estat el poble més prudent del món alhora d'asseverar certeses. El més natural en aquest país de plastilina és que el dia següent d'asseure's a debatre si els referèndums son intrínsecament democràtics, els mateixos interlocutors, compungits per la seva irreverència discursiva, vulguin redimir-se debatent si els propis debats resulten intrínsecament democràtics. Ara mateix, els dos líders de plastilina més escoltats de Pearlcool fan veure que preparen un debat que fan veure que volen que se celebri mentre algú altre fa veure que hi ha alguna possibilitat de què se celebri, perquè Pearlcool és així.


El problema que col·lapsa qualsevol intent de discursivitat política real en el moment corrent és que no se sap (o es fa veure que no se sap) si d'aquí a poc menys d'una hora es podrà celebrar el debat a dos que els líders ninot principals de Pearlcool van improvisar (o van fer veure que improvisaven) en el tram final del debat a sis entre tots els líders amb representació parlamentària que es va celebrar aquest diumenge. La incertesa és màxima, perquè la gent no sap si la seva televisió podrà emetre la baralla de galls promesa, i no saben on ficar-se totes les inquietuts de plastilina que esperen que els resolgui la dialèctica trepidant dels dos candidats. Però Pearlcool, com tantes altres vegades en la seva històra de plastilina, viu emboirat per la ingenuitat de les seves esperances. I és que cap dels ninots afectats han cregut ni per un moment que aquest debat tingués possibilitats de realitzar-se, per molt que ara, a quatre dies pel final de campanya, se'ls hagi despertat alguna inquietut verídica al respecte. Del que es tracta a Pearlcool, ja que els actius programàtics escassegen, és de mastegar les vegades que calgui les croquetes que millor es digereixen. Fa una setmana, quan s'havia d'haver acordat, un debat electoral a dos era una eina tan esmolada que a cap dels dos dirigents de plastilina convenia, a l'un perquè tot apuntava a què la seva possible derrota acabaria confirmant la contundència d'un fracàs fora d'unes previsions ja nefastes, i l'altre perquè, tot i veure's partir amb avantatge en l'enfrontament, havia de procurar evitar per tota mesura possible la relliscositat dels platós de televisió. I avui no es pot fer per la senzilla raó de què va en contra de la llei electoral de plastilina que ells mateixos refermen any rere any. Empesos per la més histriònica de les gesticulacions polítiques, els dos líders ninot s'han negat a acatar el veredicte de la seva pròpia junta electoral, que prohibia el debat a dos, fins que la junta electoral de Les Mans els digui que realment el que pretenen o fan veure que pretenen fer és un gran disbarat. En qualsevol cas, segur que els ha anat bé un dia lliure de compromisos electorals.