Campanya (1)

Se'm fa estrany obrir aquesta nova pestanya. Però algú els havia de donar veu. Parlo de Pearlcool, que és un país de plastilina amb ninots de plastilina i un ideari de plastilina. No parlo de Catalunya. Qualsevol paral·lelisme que es pugui establir entre l'actualitat d'ambdós països de plastilina és pura coincidència, i la seva extravagant naturalesa orgànica no mereix més atenció que les dimensions dels aparells genitals dels ninots i/o persones que tresquen d'un a l'altre.

La classe política de Pearlcool està arribant a aquest final de novembre amb alguns problemes de son i d'originalitat, perquè diumenge que ve se celebraran les eleccions al seu parlament de plastilina. Aquí anomenarem algunes de les coses que més preocupen al poble pearlcooler i que, valerosament, estan debatent els seus líders públics amb total independència intel·lectual.

Així doncs, número u: la identitat pearlcoolera. Democràcia i consultes populars.

Pearlcool, per la seva naturalesa orgànica, necessita d'unes manetes finetes que el manipulin. S'han de canviar les estacions, arreglar les teulades que es van desenganxant de les cases, enlairar els avions que, tot i tractar-se d'un país que cap en una taula de jocs, els ninots de plastilina de marca fan servir per anar d'una ciutat a l'altra amb major comoditat, s'han d'eixugar els carrers quan neva o plou més fort del que la plastilina pot absorbir, i una llista de coses que els ninots de Pearlcool, lliurant-se així d'una càrrega d'estrés tan perniciosa que difícilment l'hauria pogut assumir el seu sistema sanitari, han deixat fins a dia d'avui en mans de Les Mans. Arribada aquesta cita electoral, però, prenen una volada considerable les teories d'uns quants ninots que tradicionalment han reivindicat la capacitat que tindria Pearlcool per autogestionar-se independentment de Les Mans, i en aquesta campanya electoral ha nascut un greu conflicte entre els diferents líders alhora de posicionar-se davant d'aquests postulats que, aparentment, han deixat de veure's davant del camú dels ninots amb la reticència i el recel que es veien en altres conteses.

Els arguments dels vocals de l'autogestió son que totes les funcions que tot aquest temps han deixat en mans de Les Mans, amb esforç i bona feina, les podrien dur a terme els mateixos ninots de Pearlcool amb major garantia i prestesa, i els arguments dels vocals del règim logístic actual son que Les Mans han passat a formar part de la realitat del país essent acceptades i benvingudes fa molt temps per la majoria dels seus ninots, i que seria mesquí prescindir dels seus serveis d'un dia per l'altre. Els primers, a més, defensen que Les Mans han estat cobrant als ninots de Pearlcool un preu desorbitat pels serveis pactats en el dia del tancament de l'acord, mentre els segons els acusen de voler desviar l'atenció per evitar ser jutjats pels seus malbarataments econòmics. És davant la possibilitat de demanar l'opinió dels pearlcoolers sobre aquest afer administratiu cabdal que uns i altres enroquen més cegament les seves posicions.

Entre els vocals de l'autogestió no hi ha un criteri unànim al respecte, ni molt menys. I tots cauen en alguna trampa. Un líder ninot, el menys escoltat de tots, representant dels ninots més revoltats, diu que Pearlcool s'ha de posar, directament, a treballar com si Les Mans no existissin (ja es donaran per al·ludides), i quan la cosa funcioni com el déu de plastilina mana, ja convocaran un referèndum per reafirmar la seva nova situació. Aquest seria, entre els vocals de l'autogestió, el ninot de plastilina delibeadament antidemocràtic. Llavors n'hi ha uns que diuen que el primer i fonamental és el referèndum, i que el resultat d'aquest ha de ser jurídicament vinculant des del dia després del seu recompte. Per a aquests segons, tots els referèndums van en favor de la democràcia, però aviat salta a la vista que aquesta teoria està condemnada al més penós fracàs exegètic. I és que si defensem que tots els referèndums van en favor de la democràcia, a part d'abocar-nos de ple a preguntes de dubtosa naturalesa democràtica, obrim la porta a la possibilitat de què el dia després d'aprovar un nou règim administratiu algú demani de fer un referèndum per reestablir l'anterior. Finalment, entre els vocals de l'autogestió, ens trobem el ninot de plastilina més tova, la versatilitat acrobàtica del qual l'ha convertit en el líder més escoltat del país. Aquest, que defensa també sense massa concressió dialèctica l'adiència dels referèndums com a eina d'oxigenació democràtica, es nega en canvi a convocar-ne un al respecte de la qüestió esmentada, perquè segons ell hi hauria moltes possibilitats de "perdre'l", i el més assenyat és seguir treballant igual per arribar un dia en què el comú dels seus compatriotes de plastilina estiguin àmpliament d'acord en trencar llaços amb Les Mans. No n'acaba de ser conscient, però el drama del darrer líder és que intentant ser el més caut entre els vocals de la l'autogestió defensa una solució políticament equiparable a la que defensa el líder de plastilina que hem descrit a dalt de tot.

No cal dir que, entre els vocals conservadors de les relacions administratives amb Les Mans, el risc de trair l'essència política comuna no és menor en absolut, perquè negar el dret a la mutabilitat ideològica d'un país, i més si aquest és un país de plastilina, és una temeritat manifesta que, segons diuen les darreres enquestes emeses per la premsa de plastilina de Pearlcool, no sembla que els hagi de passar una bona factura.