I no seria pas un article de calamitosa anàlisi econòmica, que resultaria una manera de perdre el temps normal i previsible i correcte per part nostra. No, parlaríem del tutelat i tolerat i pràcticament aplaudit empobriment de la xarxa formativa de plastilina que malsostenta Pearlcool (esperant comprensivament la fugida de l'únic lector que pogués quedar en pantalla). En què ens basaríem per demostrar aquest empobriment? Només caldria parar una mica d'atenció al lloc on aquesta campanya electoral ha arraconat el debat entorn els dos eixos bàsics d'acció en el foment del talent; educació i (la sempre indefinida i menystinguda) cultura. Al fons a la dreta.
Comencem per la darrera. Per raons d'aquelles de què cadascú és com és, resulta que Pearlcool viu immers en un interminable conflicte lingüístic. Aquest neix de la històrica convivència de dues llengues fonèticament germanes i política i solcialment enfrontades. Una és la llengua pròpia nascuda de les valls de plastilina de Pearlcool i l'altra és la llengua que es parla a Les Mans, que desembarcà fa tan de temps que pocs nitots ho recorden. En aquest cas es pot caure en l'error de negar el conflicte o d'exagerar-ne la gravetat; diguem que en tant que lingüístic el conflicte és lleu, i en tant que lingüística la convivència és inevitablement conflictiva. Com li sol passar als ninots forçats per nòmina a tenir una teoria de tot el que afecta el món, els dirigents polítics de Pearlcool dolen de falta de criteri i pequen, en conseqüència, de proclamar un criteri poc fonamentat. Si fos per les nocions que els líders de campanya ninots tenen de sociolingüística, s'abstendrien de fer discursos apologètics en favor d'un model de convivència lingüística pel seu país de plastilina, però resulta que el més rendible per a les seves campanyes és precisament fer discursos apologètics en favor d'un model de convivència lingüística pel seu país de plastilina, així que en fabriquen un, és clar, a mida del perfil de vot que volen atreure. Atiar l'incendi lingüístic és un comodí genuí de Pearlcool, i s'utilitza, bàsicament, per evitar parlar del que t'importa tan com un sac de bledes o d'un conflicte la ignorància del qual encara et deixaria en pitjor evidència.
Son sabudes i empassades coll avall les limitacions discursives que imposa qualsevol campanya electoral, així que l'home o ninot polític, de carn o plastilina, es veu forçat a fer un esforç de condensació majúscul i triar els ímputs que vol resseguir i deixar clars a la societat per fer referència a cadascun dels àmbits que el seu programa de plastilina considera prioritaris. Doncs bé, a Pearlcool s'ha trobat, en aquesta campanya electoral, la fòrmula perfecta per parlar el mínim possible d'aquestes dues potes formatives fonamentals per a qualsevol país, ja sigui de terra o plastilina. L'incendi lingüístic. Perquè assajant diagnòstics de convivència lingüística és com més s'ha apropat qualsevol candidat ninot en la campanya electoral pearlcoolera a proposar un full de ruta del seu model de revitalització cultural, i és també com més s'ha apropat a proposar solucions pràctiques i pragmàtiques per eixugar l'històric fracàs escolar que afecta aquest país de plastilina.
Una de les llebres que han llançat els líders ninot d'un costat de l'arena, i que ha arrossegat tot el corral a esvalotar-se histèricament, és la presumpta desigualtat lingüística fomentada pel sistema educatiu pearlcooler. Tot va venir quan un ninot gallard va demanar justícia pels habitants de Pearlcool que volguessin escolaritzar els seus fills en almansí, que és la llengua vinguda de Les Mans; una llengua, diuen, amb la que els ninots de Pearlcool s'obren moltes més portes que amb el seu rupestre pearlcooler. Aquest valerós defensor dels drets individuals va començar la campanya dient, doncs, que hom ninot hauria de poder triar en quina de les dues llengües vol que el país eduqui els seus fills, però a la mitja hora es va adonar de què el que proposava era una barrabassada impossible de dur a la pràctica i en va proposar una altra de lleugerament menys utòpica; que tots els centres educatius impartissin la meitat d'assignatures en almansí i l'altra meitat en pearlcooler. La majoria de liders ninot han posat el crit al cel per defensar el model de normalització lingüística que les escoles exerceixen utilitzant el pearlcooler com a llengua vehicular, condemnant la divisió social i el desprestigi institucional que fomenten aquests postulats insurrectes, però curiosament ni un de sol ha parlat dels problemes de funcionament ineludibles que això portaría als centres, del mareig que pot suposar a un mestre que ha impartit tota la vida les ciències socials en pearlcooler haver de fer-ho d'un dia per l'altre en almansí, de segons quina loteria s'adjudicaria a cada assignatura una llengua determinada, i rigorosos etcèteres. Era tan fàcil deixar en evidència la demagògica trampa dissenyada pel ninot gallard com preguntar-li, a ell que s'ha erigit com a defensor trampós de les llibertats individuals, de quina manera garantiria la llibertat d'elecció lingüística de tots i cadascun dels professors; una llibertat que, si de debó li importés un sac de bledes la salut formativa del seu país de plastilina i cregués una mica, en, definitiva, en aquesta paraula tan mastegada, segur que trobaria molt més important d'assegurar que la llibertat d'un pare a fer parlar el seu nen en la llengua que a ell li doni la gana. Però a tots els ha anat bé treure una mica de pit al corral del ninot gallard, perquè s'han estalviat revelacions força més deshonroses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada