Quantes mudes

Dia de ressaca, avui.

La merla ha volat i encara intento comprendre en quin lloc ens deixa als soferts terrestres. Com pot un sol dia canviar la percepció que els propis habitants d'un país tenen del seu propi país. Quina de les dues realitats era l'al·lucinadora?

Pearlcool ha votat. L'equip ha guanyat. Estofa somrient. Desitjar que la moderació no esmussi l'enginy, i endavant.

El preu de l'interés nacional

Dia de reflexió a Pearlcool. Demà es votarà la farina amb què es faran les croquetes els pròxims quatre anys. La campanya se'ls ha fet llarga a tots els líders ninot sense excepció. Els electors, poc acostumats a maratons intel·lectuals d'aquest calibre, arriben potser excessivament desfondats, i esperem que els acompanyin les forces fins a atansar el sobret a la seva seu electoral, i que no es doni, com sembla, la pitjor participació de la història de les eleccions de plastilina democràtica de Pearlcool. Per valorar el desfondament que pateix el comú dels ninots de Pearlcool, no obstant, no hauríem de centrar-nos exclusivament en la falta de carisma dels seus líders, perquè aquestes eleccions han hagut de compartir quota de pantalla amb un esdeveniment que, a Pearlcool, no té competència possible. El dilluns al vespre es preveu una allau de cinisme als passadissos de les redaccions informatives pearlcooleres i almansines, perquè es juga un partit de futbol de veritable interés nacional. El partit, entre la principal ciutat de Les Mans i la principal ciutat de Pearlcool, s'havia d'haver jugat dissabte a la nit, però els agents implicats van acordar passar-lo a dilluns per considerar-lo incompatible amb una jornada de reflexió com la d'avui o amb una jornada electoral com la de demà. Ja fa molts anys aquest partit s'ha convertit en un esdeveniment social que paralitza Pearlcool informativa i neurològicament parlant, així que no hi havia més remei que l'ajornament.

Al partit entre les dues grans ciutats se li ha quedat curt l'atributiu d'espectacle d'interés nacional, i caldria buscar-li termes més avinents com el de transcendència nacional o d'ingravidesa nacional. I és que a Pearlcool i Les Mans el futbol s'utilitza políticament com en cap altre país de plastilina civilitzada. Aquests dos equips es reparteixen les vísceres de tres quartes parts de la població del país, i campen per la seva lliga amb una superioritat insultant. Una de les primeres coses que hom s'interessa per saber d'un foraster és a quin equip pertanyen les seves vísceres; és impossible imaginar un pearlcooler o un almansí abordant una conversa amb un estrany sense saber de quin peu futbolístic calça. Les tertúlies informatives en fan un apart cada vegada que hi ha declaracions d'algun jugador dels dos equips; els telenotícies, que tants esforços han fet per rehivindicar la retallada de llibertats que comporten els blocs electorals, utilitzen el lliure criteri periodístic per equiparar el temps dedicat al futbol amb el temps dedicat a la resta d'informacions; els polítics ninot acaben les seves entrevistes de campanya fent porres del gran partit i posicionant-se a favor d'una de les dues estrelles rivals, d'un dels dos entrenadors, d'un dels dos estils de joc... i això, a Pearlcool, és el més natural del món. Però hom, ninot o vertebrat, es veu obligat a analitzar amb una mica de calma l'esperit esportiu que guia les consciències d'aquest país de plastilina. Es pregunta a què responen exactament els mèrits esportius d'aquestes dues institucions capaces de paralitzar un país, de terra o plastilina, i condicionar-ne la vida pública. I es troba amb una montanya indecent i ignominiosa de bitllets de cinc-cents euros. Una montanya impossible d'escalar per qualsevol esportista, per ben preparat que estigui.

La lliga de futbol és, de totes les lligues esportives del món, la que presenta uns desequilibris pressupostaris més grans entre els seus participants, i parlar de fair play és una manca d'escrúpols terrible. Els dos primers presenten pressupostos anuals d'entre 400 i 420 milions d'euros, mentre el tercer i el quart tenen un pressupost anual de 120 (el 25%) i l'últim té un pressupost entre els 8 i els 10 (2%). Qualsevol dels dos pressupostos supera ostensiblement la suma de la resta de pressupostos de la lliga. Per fer-nos una idea del que aquestes xifres representen a l'interés públic, direm que quasevol dels dos pressupostos totèmics de la lliga de futbol professional equival al pressupost de dues capitals de privícia. I això que, com tothom sap, els alcaldes tenen la mà foradada. A la segona lliga esportiva més important del país les desigualtats es perpetuen amb molt menor impacte, i veiem que mentre els dos primers equips de la lliga (que son els mateixos que els de la lliga de futbol) mouen pressupostos anuals de 30 milions d'euros, el tercer i el quart es mouen entorn als 17 milions (el 55%), i l'últim classificat es queda en 3,6 (el 12%). Aquest és, segurament, el llindar de desigualtat que deixa oberta alguna possibilitat d'alternància classificatòria, tot i que continua negant la competitivitat exigible en qualsevol competició esportiva. Si anem a la lliga esportiva més cèlebre de la història, que també és de bàsquet, ens hi trobem una reglamentació economicoesportiva molt més sensata, a anys llum del desori de Pearlcool. A la NVA (que significa Nosaltre Vivim en Abundància) la diferència que separa els pressupostos dels dos primers i dels tres següents és pràcticament irrellevant; el primer gasta 70 milions anuals mentre el cinqué en gasta 63. Si anem a l'últim de trenta equips ens trobem un pressupost de 33 milions d'euros. Hom ninot haurà advertit, no sense sorpresa, potser amb cert estupor, que el primer equip de la NVA es gasta en els seus jugadors menys del 17% dels diners que s'hi gasta el principal equip de Pearlcool, capaç (com és inimaginable que fessin els altres) de condicionar unes eleccions al seu propi parlament. Ambdues lligues gasten, si sumem els pressupostos dels seus equips, una xifra aproximada de 1800 milions d'euros, però ho fan segons dues lògiques esportives molt distants. Sigui com sigui, el dilluns es tornarà a pervertir les prioritats del comú dels ninots amb l'excusa d'un índex d'audiència, i se seguirà tolerant una injustícia intolerable.

Campanya (3)

A dos dies de la gran arrebossada electoral, i en el darrer dia de campanya, presentem el número tres d'aquesta tira, que podria titular-se com Plastilina Empobrida.

I no seria pas un article de calamitosa anàlisi econòmica, que resultaria una manera de perdre el temps normal i previsible i correcte per part nostra. No, parlaríem del tutelat i tolerat i pràcticament aplaudit empobriment de la xarxa formativa de plastilina que malsostenta Pearlcool (esperant comprensivament la fugida de l'únic lector que pogués quedar en pantalla). En què ens basaríem per demostrar aquest empobriment? Només caldria parar una mica d'atenció al lloc on aquesta campanya electoral ha arraconat el debat entorn els dos eixos bàsics d'acció en el foment del talent; educació i (la sempre indefinida i menystinguda) cultura. Al fons a la dreta.

Comencem per la darrera. Per raons d'aquelles de què cadascú és com és, resulta que Pearlcool viu immers en un interminable conflicte lingüístic. Aquest neix de la històrica convivència de dues llengues fonèticament germanes i política i solcialment enfrontades. Una és la llengua pròpia nascuda de les valls de plastilina de Pearlcool i l'altra és la llengua que es parla a Les Mans, que desembarcà fa tan de temps que pocs nitots ho recorden. En aquest cas es pot caure en l'error de negar el conflicte o d'exagerar-ne la gravetat; diguem que en tant que lingüístic el conflicte és lleu, i en tant que lingüística la convivència és inevitablement conflictiva. Com li sol passar als ninots forçats per nòmina a tenir una teoria de tot el que afecta el món, els dirigents polítics de Pearlcool dolen de falta de criteri i pequen, en conseqüència, de proclamar un criteri poc fonamentat. Si fos per les nocions que els líders de campanya ninots tenen de sociolingüística, s'abstendrien de fer discursos apologètics en favor d'un model de convivència lingüística pel seu país de plastilina, però resulta que el més rendible per a les seves campanyes és precisament fer discursos apologètics en favor d'un model de convivència lingüística pel seu país de plastilina, així que en fabriquen un, és clar, a mida del perfil de vot que volen atreure. Atiar l'incendi lingüístic és un comodí genuí de Pearlcool, i s'utilitza, bàsicament, per evitar parlar del que t'importa tan com un sac de bledes o d'un conflicte la ignorància del qual encara et deixaria en pitjor evidència.

Son sabudes i empassades coll avall les limitacions discursives que imposa qualsevol campanya electoral, així que l'home o ninot polític, de carn o plastilina, es veu forçat a fer un esforç de condensació majúscul i triar els ímputs que vol resseguir i deixar clars a la societat per fer referència a cadascun dels àmbits que el seu programa de plastilina considera prioritaris. Doncs bé, a Pearlcool s'ha trobat, en aquesta campanya electoral, la fòrmula perfecta per parlar el mínim possible d'aquestes dues potes formatives fonamentals per a qualsevol país, ja sigui de terra o plastilina. L'incendi lingüístic. Perquè assajant diagnòstics de convivència lingüística és com més s'ha apropat qualsevol candidat ninot en la campanya electoral pearlcoolera a proposar un full de ruta del seu model de revitalització cultural, i és també com més s'ha apropat a proposar solucions pràctiques i pragmàtiques per eixugar l'històric fracàs escolar que afecta aquest país de plastilina.

Una de les llebres que han llançat els líders ninot d'un costat de l'arena, i que ha arrossegat tot el corral a esvalotar-se histèricament, és la presumpta desigualtat lingüística fomentada pel sistema educatiu pearlcooler. Tot va venir quan un ninot gallard va demanar justícia pels habitants de Pearlcool que volguessin escolaritzar els seus fills en almansí, que és la llengua vinguda de Les Mans; una llengua, diuen, amb la que els ninots de Pearlcool s'obren moltes més portes que amb el seu rupestre pearlcooler. Aquest valerós defensor dels drets individuals va començar la campanya dient, doncs, que hom ninot hauria de poder triar en quina de les dues llengües vol que el país eduqui els seus fills, però a la mitja hora es va adonar de què el que proposava era una barrabassada impossible de dur a la pràctica i en va proposar una altra de lleugerament menys utòpica; que tots els centres educatius impartissin la meitat d'assignatures en almansí i l'altra meitat en pearlcooler. La majoria de liders ninot han posat el crit al cel per defensar el model de normalització lingüística que les escoles exerceixen utilitzant el pearlcooler com a llengua vehicular, condemnant la divisió social i el desprestigi institucional que fomenten aquests postulats insurrectes, però curiosament ni un de sol ha parlat dels problemes de funcionament ineludibles que això portaría als centres, del mareig que pot suposar a un mestre que ha impartit tota la vida les ciències socials en pearlcooler haver de fer-ho d'un dia per l'altre en almansí, de segons quina loteria s'adjudicaria a cada assignatura una llengua determinada, i rigorosos etcèteres. Era tan fàcil deixar en evidència la demagògica trampa dissenyada pel ninot gallard com preguntar-li, a ell que s'ha erigit com a defensor trampós de les llibertats individuals, de quina manera garantiria la llibertat d'elecció lingüística de tots i cadascun dels professors; una llibertat que, si de debó li importés un sac de bledes la salut formativa del seu país de plastilina i cregués una mica, en, definitiva, en aquesta paraula tan mastegada, segur que trobaria molt més important d'assegurar que la llibertat d'un pare a fer parlar el seu nen en la llengua que a ell li doni la gana. Però a tots els ha anat bé treure una mica de pit al corral del ninot gallard, perquè s'han estalviat revelacions força més deshonroses.

Campanya (2)

Número dos: Mastegar o engolir cent vegades abans de votar.


A les acaballes del segle dinou va posar-se de moda entre la casta acomodada europea una teoria nutricional vinguda d'orient que prometia una millora substancial en la qualitat de vida de la gent de carn i ossos. El punt de l'actual doctrina macrobiòtica que va gaudir de més acceptació en aquella primera arrancada va ser la recomanació de mastegar entre cent i cent-cinquanta vegades cada aliment abans d'empassar-lo. Era la glòria dels desenfeinats, perquè podien passar-se hores i hores menjant (o mastegant), sense retre comptes amb les exigències d'una nova maquinària productiva que començava a no tolerar el rascar-se la panxa com a vocació personal. Els apologistes macrobiòtics diuen que tot el que no sigui mastegar cent vegades és engolir (i engolir és de bèsties, i les bèsties moren de coses horribles), sense deixar marge a postulats mitjancers entre el bou drogat i la farina d'espelta.


Doncs bé, per la classe política de Pearlcool, les croquetes son paraules. Les seves paraules. En aquests moments, les paraules llibertat, debat, diàleg, educació, model, treball, i algunes d'altres estan deixant les mandíbules de plastilina dels líders ninots, pobres, exhaustes. Però la croqueta totèmica, la que els produeix veritable plaer i desaprensió en mastegar-la fins convertir-la en una epidèmia flegmàtica, és democràcia. És sabut per qualsevol estudiós de la causa pearlcoolera que, des de temps immemorials desmemoriats, Pearlcool ha estat el poble més prudent del món alhora d'asseverar certeses. El més natural en aquest país de plastilina és que el dia següent d'asseure's a debatre si els referèndums son intrínsecament democràtics, els mateixos interlocutors, compungits per la seva irreverència discursiva, vulguin redimir-se debatent si els propis debats resulten intrínsecament democràtics. Ara mateix, els dos líders de plastilina més escoltats de Pearlcool fan veure que preparen un debat que fan veure que volen que se celebri mentre algú altre fa veure que hi ha alguna possibilitat de què se celebri, perquè Pearlcool és així.


El problema que col·lapsa qualsevol intent de discursivitat política real en el moment corrent és que no se sap (o es fa veure que no se sap) si d'aquí a poc menys d'una hora es podrà celebrar el debat a dos que els líders ninot principals de Pearlcool van improvisar (o van fer veure que improvisaven) en el tram final del debat a sis entre tots els líders amb representació parlamentària que es va celebrar aquest diumenge. La incertesa és màxima, perquè la gent no sap si la seva televisió podrà emetre la baralla de galls promesa, i no saben on ficar-se totes les inquietuts de plastilina que esperen que els resolgui la dialèctica trepidant dels dos candidats. Però Pearlcool, com tantes altres vegades en la seva històra de plastilina, viu emboirat per la ingenuitat de les seves esperances. I és que cap dels ninots afectats han cregut ni per un moment que aquest debat tingués possibilitats de realitzar-se, per molt que ara, a quatre dies pel final de campanya, se'ls hagi despertat alguna inquietut verídica al respecte. Del que es tracta a Pearlcool, ja que els actius programàtics escassegen, és de mastegar les vegades que calgui les croquetes que millor es digereixen. Fa una setmana, quan s'havia d'haver acordat, un debat electoral a dos era una eina tan esmolada que a cap dels dos dirigents de plastilina convenia, a l'un perquè tot apuntava a què la seva possible derrota acabaria confirmant la contundència d'un fracàs fora d'unes previsions ja nefastes, i l'altre perquè, tot i veure's partir amb avantatge en l'enfrontament, havia de procurar evitar per tota mesura possible la relliscositat dels platós de televisió. I avui no es pot fer per la senzilla raó de què va en contra de la llei electoral de plastilina que ells mateixos refermen any rere any. Empesos per la més histriònica de les gesticulacions polítiques, els dos líders ninot s'han negat a acatar el veredicte de la seva pròpia junta electoral, que prohibia el debat a dos, fins que la junta electoral de Les Mans els digui que realment el que pretenen o fan veure que pretenen fer és un gran disbarat. En qualsevol cas, segur que els ha anat bé un dia lliure de compromisos electorals.

Campanya (1)

Se'm fa estrany obrir aquesta nova pestanya. Però algú els havia de donar veu. Parlo de Pearlcool, que és un país de plastilina amb ninots de plastilina i un ideari de plastilina. No parlo de Catalunya. Qualsevol paral·lelisme que es pugui establir entre l'actualitat d'ambdós països de plastilina és pura coincidència, i la seva extravagant naturalesa orgànica no mereix més atenció que les dimensions dels aparells genitals dels ninots i/o persones que tresquen d'un a l'altre.

La classe política de Pearlcool està arribant a aquest final de novembre amb alguns problemes de son i d'originalitat, perquè diumenge que ve se celebraran les eleccions al seu parlament de plastilina. Aquí anomenarem algunes de les coses que més preocupen al poble pearlcooler i que, valerosament, estan debatent els seus líders públics amb total independència intel·lectual.

Així doncs, número u: la identitat pearlcoolera. Democràcia i consultes populars.

Pearlcool, per la seva naturalesa orgànica, necessita d'unes manetes finetes que el manipulin. S'han de canviar les estacions, arreglar les teulades que es van desenganxant de les cases, enlairar els avions que, tot i tractar-se d'un país que cap en una taula de jocs, els ninots de plastilina de marca fan servir per anar d'una ciutat a l'altra amb major comoditat, s'han d'eixugar els carrers quan neva o plou més fort del que la plastilina pot absorbir, i una llista de coses que els ninots de Pearlcool, lliurant-se així d'una càrrega d'estrés tan perniciosa que difícilment l'hauria pogut assumir el seu sistema sanitari, han deixat fins a dia d'avui en mans de Les Mans. Arribada aquesta cita electoral, però, prenen una volada considerable les teories d'uns quants ninots que tradicionalment han reivindicat la capacitat que tindria Pearlcool per autogestionar-se independentment de Les Mans, i en aquesta campanya electoral ha nascut un greu conflicte entre els diferents líders alhora de posicionar-se davant d'aquests postulats que, aparentment, han deixat de veure's davant del camú dels ninots amb la reticència i el recel que es veien en altres conteses.

Els arguments dels vocals de l'autogestió son que totes les funcions que tot aquest temps han deixat en mans de Les Mans, amb esforç i bona feina, les podrien dur a terme els mateixos ninots de Pearlcool amb major garantia i prestesa, i els arguments dels vocals del règim logístic actual son que Les Mans han passat a formar part de la realitat del país essent acceptades i benvingudes fa molt temps per la majoria dels seus ninots, i que seria mesquí prescindir dels seus serveis d'un dia per l'altre. Els primers, a més, defensen que Les Mans han estat cobrant als ninots de Pearlcool un preu desorbitat pels serveis pactats en el dia del tancament de l'acord, mentre els segons els acusen de voler desviar l'atenció per evitar ser jutjats pels seus malbarataments econòmics. És davant la possibilitat de demanar l'opinió dels pearlcoolers sobre aquest afer administratiu cabdal que uns i altres enroquen més cegament les seves posicions.

Entre els vocals de l'autogestió no hi ha un criteri unànim al respecte, ni molt menys. I tots cauen en alguna trampa. Un líder ninot, el menys escoltat de tots, representant dels ninots més revoltats, diu que Pearlcool s'ha de posar, directament, a treballar com si Les Mans no existissin (ja es donaran per al·ludides), i quan la cosa funcioni com el déu de plastilina mana, ja convocaran un referèndum per reafirmar la seva nova situació. Aquest seria, entre els vocals de l'autogestió, el ninot de plastilina delibeadament antidemocràtic. Llavors n'hi ha uns que diuen que el primer i fonamental és el referèndum, i que el resultat d'aquest ha de ser jurídicament vinculant des del dia després del seu recompte. Per a aquests segons, tots els referèndums van en favor de la democràcia, però aviat salta a la vista que aquesta teoria està condemnada al més penós fracàs exegètic. I és que si defensem que tots els referèndums van en favor de la democràcia, a part d'abocar-nos de ple a preguntes de dubtosa naturalesa democràtica, obrim la porta a la possibilitat de què el dia després d'aprovar un nou règim administratiu algú demani de fer un referèndum per reestablir l'anterior. Finalment, entre els vocals de l'autogestió, ens trobem el ninot de plastilina més tova, la versatilitat acrobàtica del qual l'ha convertit en el líder més escoltat del país. Aquest, que defensa també sense massa concressió dialèctica l'adiència dels referèndums com a eina d'oxigenació democràtica, es nega en canvi a convocar-ne un al respecte de la qüestió esmentada, perquè segons ell hi hauria moltes possibilitats de "perdre'l", i el més assenyat és seguir treballant igual per arribar un dia en què el comú dels seus compatriotes de plastilina estiguin àmpliament d'acord en trencar llaços amb Les Mans. No n'acaba de ser conscient, però el drama del darrer líder és que intentant ser el més caut entre els vocals de la l'autogestió defensa una solució políticament equiparable a la que defensa el líder de plastilina que hem descrit a dalt de tot.

No cal dir que, entre els vocals conservadors de les relacions administratives amb Les Mans, el risc de trair l'essència política comuna no és menor en absolut, perquè negar el dret a la mutabilitat ideològica d'un país, i més si aquest és un país de plastilina, és una temeritat manifesta que, segons diuen les darreres enquestes emeses per la premsa de plastilina de Pearlcool, no sembla que els hagi de passar una bona factura.