Les eleccions del passat dia vint-i-vuit al parlament de Pearlcool van deixar no poca confusió entre la legió de politòlegs del nostre país de plastilina. Els politòlegs de Pearlcool son eminències, totes, d'inqüestionable vocació i formació crítica, i és per això que no han acabat de posar-se d'acord en l'analisi d'un transvasament de vot i una incorporació d'electors actius insòlita en la darreria democràtica. Els han carregat amb massa feina per entrar en certs detalls, sembla ser.
La novetat més preocupant, o la única novetat preocupant, més ben dit, és que la xenofòbia ha deixat de crear el pudor polític d'antanyasses, i la seva expressió ha donat uns rèdits electorals insospitables. Si sumem l'increment de vot dels dos partits que, amb el tema migratori sobre la taula, estarrufen el nas, i si fem quatre cafès amb l'orella parada per escoltar les primàries preocupacions patriòtiques que té la gent a nivell social, pot ser que ens espantem una mica més del que comptaven fer-ho. Els 70000 vots que ha guanyat el PP (Partit Pearlcooler) respecte a les darreres eleccions no poden respondre, en la seva globalitat, a res més que a l'empatia del seu discurs sobre la immigració, assimilada a la inseguretat ciutadana i a privilegis insostenibles, però siguem optimistes, deixem-ho en què només el 60% de l'increment de vot del PP respongui a la identificació amb la seva coixera xenòfoba. Sumem-los, és clar, a la totalitat dels vots obtinguts pel PxP (Plataforma per Pearlcool). En tenim prou per dir que el conjunt del vot xenòfob hauria obtingut els cinc diputats necessaris per formar grup parlamentari propi. Segons com s'haguessin distribuit territorialment en podrien haver tret sis o set. Hi ha prop d'un cinc per cent de ciutadans de plastilina que voten primordiament per retallar els privilegis de la comunitat immigrada, que representa actualment el 17.5% de la població de Pearlcool. Un vot tan curt de mires (i diria que, intel·lectualment, tan freak) com el que va al Partit Animalista o al Partit dels Pensionistes, però amb una conseqüència pràctica infinitament més perillosa. Això, senyors, és un problema.
No som ningú per dir com es pot combatre l'aflorament del racisme en la vida pública, però sí que podem intentar veure què s'ha estat fent per adobar-lo o emmascarar-lo, que al cap i a la fi té els mateixos efectes. Hem dit que el vot racista obtindria avui grup parlamentari propi, i pels volts d'un cinc per cent dels vots, però això no vol pas dir que la resta d'electorat que decideix l'organització de la cambra no combregui amb un discurs migratori essencialment intolerant, sinó que aquest no representa l'eix de les seves preocupacions polítiques. Alerta, doncs, que la cosa pot anar a més. Si no es conforma un govern pràctic i eficient alhora de solucionar una bateria més àmplia de problemes (entre ells, sí, la participació i l'assumpció patriòtica de la població estrangera), la gent apostarà per qui li asseguri solucions cada vegada més primàries. La semiòtica del discurs polític és més important que mai quan s'aborden discussions que afectin la convivència intercultural, i les veus públiques no poden reduir-se a maquillatge de les privades. La intolerància racista es destil·la sibil·linament en boques de dretes i esquerres quan s'empra l'acceptada expressió immigració il·legal i s'assimila a l'excedent demogràfic que amenaça amb rebaixar el benestar social (més expressions perverses) dels autòctons. No és èticament acceptable cap discurs polític que susciti la idea de què un immigrant ("com vam fer nosaltres trobats en la seva situació") hagi d'agrair cada matí llevar-se en un país de plastilina com el nostre; i d'aquests n'hi ha gairebé tants com parells de sabates.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada