L'escola desllenguada

Vivim em un pegat de plastilina mal comunicat, on els més tontos han deixat de fer rellotges per passar a crear opinió. De fet els rellotges els fan els ninots més llestos, gairebé, el mercat ens brinda múltiples opcions, als més o menys tontos, per evitar-nos el destret de deixar-nos la vista en una burda reparació cronològica. Podem legislar, fins i tot. La idea és legislar amb originalitat, òbviament, i sense condicionar-se massa per la realitat fungible que concorre vigència, només d'aquesta manera ens farem un lloc en el gremi, perquè els ninots assenyats i escrupolosos ja fa temps que ajusten rellotges.

El Tribunal Suprem dels pobles de Les Mans ha convingut a demanar al govern de Pearlcool que es replantegi la política lingüística del seu sistema educatiu, atenent així les demandes de tres famílies que reclamaven el seu dret a escolaritzar els seus fills en llengua almansina. I ara ens toca, als habitants de Pearlcool, embeinar el nostre patriotisme de plastilina, i entrar a debatre la qüestió en uns termes i una intensitat desorbitada. El primer que crida l'atenció en el debat sobre la idiosincràsia lingüística del sistema educatiu pearlcooler i la seva adequació a la realitat és que va ser engegat per un partit polític amb un tres per cent dels vots, que entrava en tromba per la política nacional proclamant que ells son els defensors dels problemes reals de la gent i els detractors de l'entreteniment identitari. Curiosament, el seu gran èxit ha estat condicionar i redireccionar la discussió pública, en temps d'hecatombe econòmica i propostes de reforma política totèmiques, per centrar-se en una qüestió eminentment identitària.

Però el més sorprenent és veure a quin perfil de plastilina responen els defensors de la llibertat lingüística dels ciutadants de Pearlcool. Una legió d'advocats! Els defensors de l'actual model educatiu en matèria lingüística tenen mala peça al taler, perquè topen amb una colla que es coneixen la lliçó a la perfecció i saben millor que ningú com predicar-la. No cal recordar que convèncer no significa sempre tenir la raó, però tampoc cal recordar la relativitat del paper d'aquesta en la societat de plastilina actual. Hom ninot es pregunta on s'amaguen els lingüístes i els pedagogs en aquesta contumèlia intel·lectual. No s'amaguen, el que passa és que tenen una opinió que no interessa ningú; un excés de realitat, probablement. No s'entén per enlloc que el president i portaveu del nou invent administratiu de la croada per la mal-dita llibertat lingüística (Asociacion Nacional por la Libertad Lingüística) sigui un estudiant (monolingüe) de ciències polítiques. Seria d'esperar, almenys, que aquesta mena de ninots deixessin d'evocar la despolitització del debat lingüístic. Jo no ho espero, així m'evito decepcions.

Els pedagogs cal que callin perquè deixarien al decobert una realitat que convè conservar artificiosa, i és que els mestres de Pearlcool no han deixat mai d'utilitzar les dues llengües de la millor manera que creuen que els serviran en la cominicació amb els escolars, que fins que no em demostrin el contrari és el més important en la pràctica educativa. Un pedagog, a més, no podria evitar fotre una cleca a l'entrevistador que li fa aquesta pregunta bandejant una llista enorme d'urgències del sistema educatiu que, rere el debat lingütistic, romanen en un vergonyós segon pla. El punt de vista d'aquest gremi sembla no convenir a cap dels dos bàndols de l'actual discussió. Els lingüísties que no cobren de cap bancada ideològica deixarien al descobert una altra realitat que, per la poca assumpció que pateix, interpreto que ens és incòmode, i és que per mantenir i reforçar l'actual bilingüisme romànic en la societat de Pearlcool, no hi ha més remei que discriminar la llengua dominant en favor de la llengua minoritària. Que el bilingüisme equitatiu, en condicions de llibertat, és sempre un estadi transitori cap al monolingüisme o, en el millor dels casos, cap a un bilingüisme descompensat, amb una llengua dominant i funcional i una altra d'empra merament sentimental i folklòrica. Això no pot acceptar-se pels primers perquè haurien d'admetre que la seva política lingüística és discriminatòria, i tampoc pot acceptar-se pels altres perquè significaria admetre la necessitat de la discriminació que ells volen derrocar o bé admetre que el seu objectiu és deixar que, amb naturalitat, amb llibertat, la societat passi a tenir una única llengua funcional de comunicació.

Reaccions "insospitades"

A hom ninot se li troben a faltar molts de pesquis davant la majoria de ciències que son transcendentals pel seu món de carn i plastilina, però encara hi ha coses que no se li escapen. Una de les poques coses que no se li escapen son les males olors de la retòrica informativa.

A Pearlcool no es fa pont. El passat dia tres, operació sortida del pont de la puríssima, Les Mans va fer fallida, i els aeroports es van convertir en una bola enorme de plastilina. Els controladors aeris contractats per Les Mans per garantir la seguretat del trànsit aeri dels seus territoris no estaven contents amb el reajustament del seu conveni col·lectiu, i davant el decret llei promulgat pel seu govern el dijous dia tres, van protestar abandonant els seus llocs de treball els dos dies següents. Tot seu. Les reaccions, insospitades. Tot hom ninot s'ha llençat al coll dels controladors revoltats per recriminar-los el seu egocentrisme irresponsable i temerari, i, com era d'esperar, la comunitat periodística ha deixat la seva capacitat d'anàlisi al calaix de l'escriptori i han alçat el puny al costat dels afectats manifestants. La seva feina, diuen. El treball periodístic s'ha concentrat, com ja és costum darrerament, en posar la carxofa al protagonista del conflicte (amb 90% de quaota per l'afectat, 10% per l'advocat defensor) i deixar que ell engreixi la notícia. Entenent que s'estava produint un col·lapse en un dels serveis públics essencials per a la població, el govern de Les Mans ha declarat el seu país de plastilina en estat d'alarma per primera vegada a la història. A grans trets, l'estat d'alarma consisteix en recuperar per la força l'estat de coses irrenunciable que no ha pogut garantir el diàleg democràtic. Aplaudiments generalitzats; cop de puny sobre la taula. Següent pas, i preveient les primeres veus dissonants, d'allò més coherent: el país està en estat d'alarma, així que tot aquell que no em vagi a favor m'anirà en contra, i estarà anant en contra de la pàtria i la seva potestat democràtica. Si algú s'espanta que mastegui fulles, i si algú se sorpren, aquest menú de declaracions públiques: (les transcric en l'almansí original, però confio que s'entengui)

-En un debat televisiu, el portaveu del govern en la comissió parlamentària ocupada en garantir la bona gestió de les xarxes d'assistència a la navegació aerea utilitza la retòrica més maniquea i populista de les darreres anyades: "En esta batalla hay dos bandos, el del Gobierno, la ley y el interés general, y el de los controladores, la huelga salvaje y los privilegios injustificados. Y el PP, una vez más, se sitúa en el bando equivocado".

-Compareixent en roda de premsa, el vicepresident primer i, diuen, futur candidat continuista a la presidència de Les Mans, no aconsegueix transcendir gaire més la sospitosa demagogia: "Hemos hecho lo que nadie se ha atrevido a hacer en treinta años en este país, plantar cara a los controladores".

-I a la tribuna del congrés dels diputats, el president del govern de Les Mans s'ha convertit en el Robin Hood de la democràcia: "Cuando decides erradicar privilegios, las reacciones de los privilegiados suelen ser como las que hemos vivido, pero esa reacción nunca la debe consentir el poder democrático".

Aixequem la mà per demanar torn. Voldria saber si va ser casualitat que el govern presentés una retallada salarial al gremi de controladors aeris un dia abans de començar el pont més important de l'any. Voldria saber si la reacció dels controladors va ser definitivament imprevista, pel govern de Les Mans. Voldria saber si té alguna cosa a veure l'expeditivitat del govern en aquest assumpte amb la proximitat d'unes eleccions que les enquestes li donen per perdudes, així com que el president del govern pràcticament no hagi fet aparició deixant la patata calenta en mans del seu vicepresident i presumpte successor. Voldria saber si és fruit de la casualitat l'absoluta unanimitat dels mitjans de comunicació alhora de criminalitzar els controladors desertors i ometre resposabilitats goveramentals. Voldria saber què hem d'entendre com un privilegi i què hem d'entendre com un dret, per no endur-me desenganys futurs, i en quin llindar salarial un treballador perd legitimitat alhora d'alçar la veu per reclamar millores contractuals. Voldria saber d'on surt el concepte de vaga salvatge i per quins paràmetres es defineix, perquè vull enriquir el meu vocabulari. Voldria saber si en aquesta setmana d'enrenou el govern de Les Mans ha aprofitat per impulsar alguna mesura impopular a la qual valia més estalviar-li el debat públic. Voldria saber quants passatgers encallats legitimen l'estat d'alarma. Voldria saber quants euros creu que ha de cobrar cada hora un controlador aeri un funcionari públic administratiu o un fisioterapeuta que cobrin vint o un porter de discoteca que en cobri deu, perquè en farem la mitja i establirem un sou just de no privilegiat. Voldria saber per què entre dos països veïns amb espais aeris equiparables hi ha prop de dos mil places de controladors aeris de diferència. Voldria saber per què no se sent ningú que vulgui saber.

Plastilina de colors

Les eleccions del passat dia vint-i-vuit al parlament de Pearlcool van deixar no poca confusió entre la legió de politòlegs del nostre país de plastilina. Els politòlegs de Pearlcool son eminències, totes, d'inqüestionable vocació i formació crítica, i és per això que no han acabat de posar-se d'acord en l'analisi d'un transvasament de vot i una incorporació d'electors actius insòlita en la darreria democràtica. Els han carregat amb massa feina per entrar en certs detalls, sembla ser.

La novetat més preocupant, o la única novetat preocupant, més ben dit, és que la xenofòbia ha deixat de crear el pudor polític d'antanyasses, i la seva expressió ha donat uns rèdits electorals insospitables. Si sumem l'increment de vot dels dos partits que, amb el tema migratori sobre la taula, estarrufen el nas, i si fem quatre cafès amb l'orella parada per escoltar les primàries preocupacions patriòtiques que té la gent a nivell social, pot ser que ens espantem una mica més del que comptaven fer-ho. Els 70000 vots que ha guanyat el PP (Partit Pearlcooler) respecte a les darreres eleccions no poden respondre, en la seva globalitat, a res més que a l'empatia del seu discurs sobre la immigració, assimilada a la inseguretat ciutadana i a privilegis insostenibles, però siguem optimistes, deixem-ho en què només el 60% de l'increment de vot del PP respongui a la identificació amb la seva coixera xenòfoba. Sumem-los, és clar, a la totalitat dels vots obtinguts pel PxP (Plataforma per Pearlcool). En tenim prou per dir que el conjunt del vot xenòfob hauria obtingut els cinc diputats necessaris per formar grup parlamentari propi. Segons com s'haguessin distribuit territorialment en podrien haver tret sis o set. Hi ha prop d'un cinc per cent de ciutadans de plastilina que voten primordiament per retallar els privilegis de la comunitat immigrada, que representa actualment el 17.5% de la població de Pearlcool. Un vot tan curt de mires (i diria que, intel·lectualment, tan freak) com el que va al Partit Animalista o al Partit dels Pensionistes, però amb una conseqüència pràctica infinitament més perillosa. Això, senyors, és un problema.

No som ningú per dir com es pot combatre l'aflorament del racisme en la vida pública, però sí que podem intentar veure què s'ha estat fent per adobar-lo o emmascarar-lo, que al cap i a la fi té els mateixos efectes. Hem dit que el vot racista obtindria avui grup parlamentari propi, i pels volts d'un cinc per cent dels vots, però això no vol pas dir que la resta d'electorat que decideix l'organització de la cambra no combregui amb un discurs migratori essencialment intolerant, sinó que aquest no representa l'eix de les seves preocupacions polítiques. Alerta, doncs, que la cosa pot anar a més. Si no es conforma un govern pràctic i eficient alhora de solucionar una bateria més àmplia de problemes (entre ells, sí, la participació i l'assumpció patriòtica de la població estrangera), la gent apostarà per qui li asseguri solucions cada vegada més primàries. La semiòtica del discurs polític és més important que mai quan s'aborden discussions que afectin la convivència intercultural, i les veus públiques no poden reduir-se a maquillatge de les privades. La intolerància racista es destil·la sibil·linament en boques de dretes i esquerres quan s'empra l'acceptada expressió immigració il·legal i s'assimila a l'excedent demogràfic que amenaça amb rebaixar el benestar social (més expressions perverses) dels autòctons. No és èticament acceptable cap discurs polític que susciti la idea de què un immigrant ("com vam fer nosaltres trobats en la seva situació") hagi d'agrair cada matí llevar-se en un país de plastilina com el nostre; i d'aquests n'hi ha gairebé tants com parells de sabates.