Testimoni d'un naufragi, mig any després. La mar flameja desesperadament, i el supervivent gestiona com pot l'inventari de fruites dels arbres i de larves comestibles que creixen sota terra. Per esperança seva, els insectes no han patit fins avui cap crisi demogràfica. Pearlcool, com tots els tapets del voltant, com han fet tots els tapets desgastats per la corrupció al llarg de la història, ha optat per fortificar-se i escurar els seus melics de plastilina. La consciència democràtica dels ninots queda impúdicament descoberta, més plàstica que mai. Assistim a la negociació d'un nou paradigma amb ganes que es resolgui per tornar a saber de qui ens hem de queixar, i tement, els ninots més temerosos, que el nou règim es faci d'un material encara més voluble que la plastilina; que les finestretes on avui anem a pregar davant d'una foto de família i un calendari de l'any anterior s'acabin tapiant per estalviar maldecapsinnecessaris (el mot i la crossa seran definitivament indissolubles) i el sou dels vigilans de plastilina que vetllen perquè els ninots de la cua, presos per la desesperació i l'absurd, no assaltin l'interior de la finestreta amb intencions d'alterar l'ordre dels dies passats. El camí marcat per la raó és disoldre la mà de plastilina negra que entorpeix les albades i que només en quedi una lleugera boirina; que deixi passar la llum i ens estalviï les cataractes que produeixen l'exposició excessiva a l'espectre electromagnètic.
A la pràctica això consisteix en despolititzar l'administració, i deixar que les passions es resolguin en marcs convenientment acordats, menys perillosos pel bon funcionament de les coses (com ara els camps esportius o els debats televisius patrocinats per marques de gel corporal i detergents llevataques). La correcta economització de les passions polítiques brindarà un bon grapat de llocs de treball de plastilina, i els ninots de Pearlcool i d'altres tapets veïns se sentiran per fi deslliurats de la càrrega que suposa pensar en alguna cosa més enllà de fer cada dia una mica més opulent el seu trànsit per la supervivència.
Les mesures concretes preses pels nous governs de Pearlcool i Les Mans s'ajusten perfectament al propòsit general. A Pearlcool, mentre segueixen caient els pocs coloms de plastilina que encara pregonen les excelències de l'austeritat cristiana, el govern interpreta a la seva manera el concepte de reordenació del cos administratiu (també el de consciència nacional, el qual se segueix podrint, en la mesura en què la plastilina pot podrir-se, a la mateixa fossa dels coloms coixos). En el transcurs de la darrera setmana, el Centre de Cultura Contemporània de Pearlcool ha passat a mans d'un bon periodista amb idees sensates i poques preocupacions relacionades amb el molest (no per incòmode, sinó per inútil o, com caldria dir-ho en temps de boira, poc productiu) gremi d'artistes; i la dona del president, restablint un bonic i ben patriarcal equilibri de "poders" que Déu no va manar mai que s'alterés, ha recuperat la direcció del Festival de la Infància, que se celebra en aquestes dates d'excés familiar. A Les Mans, per la seva banda, es prenen, és clar, resolucions més importants. Allà els ninots i ninotes de la vida pública porten unes carteres de plastilina més plenes, i paguen unes factures que només els ninots fets de la més curtida i pragmàtica plastilina són capaços d'interpretar. És per això que el ministre d'economia és un senyor ninot que sap moure's amb peus de coure en les boires més espesses i no sortir-ne marejat; i és per això que el ministre de defensa és un senyor ninot capaç de reconduir la despesa i el deute armamentístic als cabals de la lleialtat i el sentit comú que trístament havíem perdut.
El transcurs de les coses es produeix per fi de forma correcta, i qualsevol dia d'aquests el nàufrag serà alguna cosa semblant a un home i rebrà un crèdit bancari per canviar les portes i les finestres de la seva barraca per unes de més gruixudes; no fos cas que la marea li escopís als peus fornades incontrolades de ressentits amb els calendaris passats i els que han de venir. L'objectiu primordial, veure'ls passar amb els peus calents i un plat fumejant la millor selecció de larves del país.
dimecres, 28 de desembre del 2011
dimarts, 21 de juny del 2011
Retrat de la cinquena setmana
Reobro una paradeta de plastilina assecada al sol de la meva desídia amb la ferma intenció (i l'esperança) de tornar-la a tancar ben aviat per unes vacances deshonrosament llargues. Podria defensar el blanc que ara embruto amb nobles consideracions referents a la necessària perspectiva amb què cal madurar qualsevol judici intel·lectual o ideològic, però la pura veritat és que el meu desencantament polític (amb brots esporàdics d'una indignació pràcticament superada) té la seva desembocadura cada vegada més decantada cap a la mandra i la inòpia discursiva.
Les meves raons per embrotar paper electrònic son estrictament reactives, perquè és vist que si no prens posició sobre detrminades coses algú altre s'encarregarà d'atorgar-te'n una. I és per això que em desempallego d'aquesta al·legoria que tan simpàtica em segueix sent; no perquè no em vegi capaç d'adaptar amb certa gràcia el debat que ens ocupa al meu món de plastilina, que quedi clar, sinó perquè vull facilitar al màxim la comprensió del relat actual.
Ja fa un mes i una setmana que va començar, si més no periodísticament, un moviment popular sense precedents a l'Estat español que s'ha seguit per part d'analistes, mitjans i la major part de la població amb tal desconcert que hem semblat tots plegats més rucs i més inestables del que ja som. En la comprensió i canalització d'aquest desconcert hi ha hagut el primer escull a solventar per part d'uns i altres, que en aquest cas seria bo deixar clar que som cadascú de nosaltres. L'anàlisi conservador va fer el ridícul bandejant un moviment massiu i amb gairebé un setanta percent d'adscripció popular, però durant totes aquestes setmanes molts d'aquests bandejats han fet el ridícul deformant la crua realitat sociològica del país que volen empènyer a un destí més prometedor. Penso que poques dades més paradoxals hi poden haver en relació al moviment que la contraposició d'aquest percentatge d'adscripcions de les primeres setmanes amb el percentatge de ciutadants espanyols d'ideologia confessament conservadora, publicat recentment per Javier Elzo i un equip de sociòlegs catalans en l'assaig Valors tous per temps durs: és pràcticament idèntica! I és que ja ho deia bé Kafka, i no pensava pas en contextos nacionals; la gent prefereix la seguretat a la llibertat.
És excessiu parlar de revolució per referir-se a aquest moviment i comparar-lo amb altres revolucions socials documentades, perquè el nivell d'opulència i d'abundància que, tot i la crisi, tot i la reiterada fretura política, segueix imnotitzant el país nega qualsevol possibilitat de revolta massiva. Si avui el món entrés en el col·lapse definitiu la majoria de la gent perdria abans la dignitat que la convicció de què tornar a l'ordre de coses de fa deu anys és perfectament possible. El gran èxit del sistema liberalcapitalista a l'Estat espanyol ha estat convertir en poques dècades el país més polititzat d'Europa en un poble que, durant els últims vint anys i de manera creixent ha dimitit del debat públic per centrar-se en satisfer les seves inacabables inquietuts privades.
Si el moviment, o tothom que més o menys s'hi sent representat, obvia la realitat social del país o el món que vol canviar, estarà començant la casa per la teulada o fent volar coloms. Fixant-nos en Catalunya, per exemple, costa pensar que hi hagués gaire gent que en les darreres eleccions votés a CiU sense ser conscient de què significarien les retallades ja anunciades en campanya electoral; i és que tant les retallades fiscals com la cèlebre llei òmnibus que es carrega el gruix de la feina feta per l'anterior govern estaven més que previstes si aquest partit entrava a la generalitat. No obstant això la major part de la gent que va anar a votar (que va ser un 60%) va donar el vistiplau a aquestes mesures. I per què es van aprovar aquestes mesures que ara es perceben tan nefastes? Per la promesa d'aconseguir retornar la societat a aquell estat de coses que ens permeti tornar a deixar la política pels polítics i dedicar-nos a menjar i vestir com emperadors. D'aquí ve, sobretot, l'error de convocar un bloqueig parlamentari el dia del debat de pressupostos; de no saber fins a quin punt aquell seixanta i escaig percent de suport popular al moviment li atorgava representativitat real.
El que pot molestar d'aquest moviment, sobretot, és que una gran massa de gent que va dimitir durant més d'una dècada del debat polític i que menystenia la gent que s'interessava i es preocupava per entendre el nefast funcionament dels poders públics, es vegi amb aquesta autoritat per proclamar-se representant de les grans preocupacions adormides en el subsol de la població. Personalment, el meu recel alhora d'escoltar plantejaments organitzatius utòpics per aquest gènere humà tan miserable que compartim no em deixa parar atenció amb les orelles netes. Tenim el dret de somniar en una armonia social perfecte entre les diferents parcel·les que condiciones la nostra existència i el nostre anhel de llibertat, però alhora tenim gairebé l'obligació de no creure-la possible. Celebro, en qualsevol cas, viure en un país que ha recuperat les seves preocupacions socials i ha perdut la por a parlar de política, però no acabo de creure en la transversalitat promesa, perquè no crec que una societat que fa quatre dies defugia aquests debats esplèndidament no ho hagi de tornar a fer quan torni a tenir les butxaques confortablement plenes.
Si aconsegueixo tornar-me a animar aprofundiré en la meva al·lèrgia a les utopies polítiques, relacionant-la amb els precedents més coneguts d'escanyament i segrest econòmic d'un país per part de la comunitat internacional (comparant-los amb el que ha de patir avui Grècia o Espanya) i en quins moviments socials va desenvocar. Tot son coses que m'atenallen els peus a la cadira i només em permeten desitjar sort i bones idees als manifestants i concentrats catalans i de més enllà.
Les meves raons per embrotar paper electrònic son estrictament reactives, perquè és vist que si no prens posició sobre detrminades coses algú altre s'encarregarà d'atorgar-te'n una. I és per això que em desempallego d'aquesta al·legoria que tan simpàtica em segueix sent; no perquè no em vegi capaç d'adaptar amb certa gràcia el debat que ens ocupa al meu món de plastilina, que quedi clar, sinó perquè vull facilitar al màxim la comprensió del relat actual.
Ja fa un mes i una setmana que va començar, si més no periodísticament, un moviment popular sense precedents a l'Estat español que s'ha seguit per part d'analistes, mitjans i la major part de la població amb tal desconcert que hem semblat tots plegats més rucs i més inestables del que ja som. En la comprensió i canalització d'aquest desconcert hi ha hagut el primer escull a solventar per part d'uns i altres, que en aquest cas seria bo deixar clar que som cadascú de nosaltres. L'anàlisi conservador va fer el ridícul bandejant un moviment massiu i amb gairebé un setanta percent d'adscripció popular, però durant totes aquestes setmanes molts d'aquests bandejats han fet el ridícul deformant la crua realitat sociològica del país que volen empènyer a un destí més prometedor. Penso que poques dades més paradoxals hi poden haver en relació al moviment que la contraposició d'aquest percentatge d'adscripcions de les primeres setmanes amb el percentatge de ciutadants espanyols d'ideologia confessament conservadora, publicat recentment per Javier Elzo i un equip de sociòlegs catalans en l'assaig Valors tous per temps durs: és pràcticament idèntica! I és que ja ho deia bé Kafka, i no pensava pas en contextos nacionals; la gent prefereix la seguretat a la llibertat.
És excessiu parlar de revolució per referir-se a aquest moviment i comparar-lo amb altres revolucions socials documentades, perquè el nivell d'opulència i d'abundància que, tot i la crisi, tot i la reiterada fretura política, segueix imnotitzant el país nega qualsevol possibilitat de revolta massiva. Si avui el món entrés en el col·lapse definitiu la majoria de la gent perdria abans la dignitat que la convicció de què tornar a l'ordre de coses de fa deu anys és perfectament possible. El gran èxit del sistema liberalcapitalista a l'Estat espanyol ha estat convertir en poques dècades el país més polititzat d'Europa en un poble que, durant els últims vint anys i de manera creixent ha dimitit del debat públic per centrar-se en satisfer les seves inacabables inquietuts privades.
Si el moviment, o tothom que més o menys s'hi sent representat, obvia la realitat social del país o el món que vol canviar, estarà començant la casa per la teulada o fent volar coloms. Fixant-nos en Catalunya, per exemple, costa pensar que hi hagués gaire gent que en les darreres eleccions votés a CiU sense ser conscient de què significarien les retallades ja anunciades en campanya electoral; i és que tant les retallades fiscals com la cèlebre llei òmnibus que es carrega el gruix de la feina feta per l'anterior govern estaven més que previstes si aquest partit entrava a la generalitat. No obstant això la major part de la gent que va anar a votar (que va ser un 60%) va donar el vistiplau a aquestes mesures. I per què es van aprovar aquestes mesures que ara es perceben tan nefastes? Per la promesa d'aconseguir retornar la societat a aquell estat de coses que ens permeti tornar a deixar la política pels polítics i dedicar-nos a menjar i vestir com emperadors. D'aquí ve, sobretot, l'error de convocar un bloqueig parlamentari el dia del debat de pressupostos; de no saber fins a quin punt aquell seixanta i escaig percent de suport popular al moviment li atorgava representativitat real.
El que pot molestar d'aquest moviment, sobretot, és que una gran massa de gent que va dimitir durant més d'una dècada del debat polític i que menystenia la gent que s'interessava i es preocupava per entendre el nefast funcionament dels poders públics, es vegi amb aquesta autoritat per proclamar-se representant de les grans preocupacions adormides en el subsol de la població. Personalment, el meu recel alhora d'escoltar plantejaments organitzatius utòpics per aquest gènere humà tan miserable que compartim no em deixa parar atenció amb les orelles netes. Tenim el dret de somniar en una armonia social perfecte entre les diferents parcel·les que condiciones la nostra existència i el nostre anhel de llibertat, però alhora tenim gairebé l'obligació de no creure-la possible. Celebro, en qualsevol cas, viure en un país que ha recuperat les seves preocupacions socials i ha perdut la por a parlar de política, però no acabo de creure en la transversalitat promesa, perquè no crec que una societat que fa quatre dies defugia aquests debats esplèndidament no ho hagi de tornar a fer quan torni a tenir les butxaques confortablement plenes.
Si aconsegueixo tornar-me a animar aprofundiré en la meva al·lèrgia a les utopies polítiques, relacionant-la amb els precedents més coneguts d'escanyament i segrest econòmic d'un país per part de la comunitat internacional (comparant-los amb el que ha de patir avui Grècia o Espanya) i en quins moviments socials va desenvocar. Tot son coses que m'atenallen els peus a la cadira i només em permeten desitjar sort i bones idees als manifestants i concentrats catalans i de més enllà.
divendres, 14 de gener del 2011
Fum i rebaixes
Pearlcool resta silenciós i apoplèxic un cop el nou govern ha pres el poder. A Les Mans ningú fa soroll, tampoc. Alguns tertulians radiofònics alerten afònics de tots els desastres que truquen a la porta. Els pobres ninots no volen sentir a parlar de crisi, ni de riscos, ni d'assumpció de responsabilitats ni de restructuració de l'estat de plàstic benestar; tothom sap que res tornarà a ser el que era, però encara s'aspira a restablir una mena de servei públic low cost a imitació del que ha dut la crisi actual. No sembla que el caga tió o els reis mags d'aquest any hagin volgut promoure cap nova manera de consumir els diners, el temps, les emocions i la intel·ligència dels ninots de carn o plastilina. Que les noves tecnologies s'hagin convertit en l'estrella absoluta de les cartes de joves i grans no sembla compatible amb conceptes com arrepentiment o replantejament social. La llum puja un 10% i hom ninot pensa com punxar el comptador del veí, no pas com consumir menys electricitat. L'abundància s'ha convertit en un dret universal, i ningú està disposat a renunciar-hi. Els ninots de plastilina d'avui en dia ens hem convertit en uns veritables corcons administratius, i la nostra creativitat alhora d'empescar-nos lamentacions ha assolit una perfecció irreductible. El principal debat que preocupa la societat aquestes setmanes és la nova regulació del govern que prohibeix fumar en espais públics tancats, i tot hom ninot, sense excepció, té un punt de vista jurídicament contrastat de la llei de la discòrdia. No sorprendrem a ningú dient que l'atzar ha volgut alinear el col·lectiu de fumadors en contra de la llei i el de no fumadors, tot i que més disgregat, generalment a favor. I no sorprendrem ningú dient que el col·lectiu fumador, com faria qualsevol altre col·lectiu d'addictes, té alguns problemes alhora de mostrar-se centrat i coherent en la seva argumentació.
..........................................................
Damunt la taula de plastilina de Pearlcool també hi ha un debat de tall més exigent i transcendent, que està sent obviat per la majoria dels ninots més encesos amb el tema nicotínic. El cas és que ha sortit a la palestra un expresident del govern de Les Mans que sol fer trempar els membres de plastilina d'els ninots d'una banda i altra del nostre tapet polític, i ha carregat durament contra les relacions administratives que té el seu govern amb d'altres governs autònoms com és ara el de Pearlcool. La raó de l'escomesa és fer entendre que Pearlcool gasta massa i malament, i que a més a més es queixa constantment, en comptes de mostrar-se agraït. Sembla mentida que no n'hi hagi prou amb comprovar que el dèficit dels territoris autònoms associats significa solament un 20% del dèficit econòmic de Les Mans, per enterrar aquest parany dialèctic, però no n'hi ha prou. Una crisi econòmica facilita molt i molt la natural demagògia del responsable públic, perquè pot mastegar i maquillar les xifres amb total llibertat per fer o deixar de fer totes aquelles coses que en temps d'oficial abundància ningú li permetria. És època de rebaixes, i la gran decisió del botiguer és quina peça fa servir d'esquer i amb quina s'hi vol seguir guanyant la vida.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)