Naufragi 2.11

Testimoni d'un naufragi, mig any després. La mar flameja desesperadament, i el supervivent gestiona com pot l'inventari de fruites dels arbres i de larves comestibles que creixen sota terra. Per esperança seva, els insectes no han patit fins avui cap crisi demogràfica. Pearlcool, com tots els tapets del voltant, com han fet tots els tapets desgastats per la corrupció al llarg de la història, ha optat per fortificar-se i escurar els seus melics de plastilina. La consciència democràtica dels ninots queda impúdicament descoberta, més plàstica que mai. Assistim a la negociació d'un nou paradigma amb ganes que es resolgui per tornar a saber de qui ens hem de queixar, i tement, els ninots més temerosos, que el nou règim es faci d'un material encara més voluble que la plastilina; que les finestretes on avui anem a pregar davant d'una foto de família i un calendari de l'any anterior s'acabin tapiant per estalviar maldecapsinnecessaris (el mot i la crossa seran definitivament indissolubles) i el sou dels vigilans de plastilina que vetllen perquè els ninots de la cua, presos per la desesperació i l'absurd, no assaltin l'interior de la finestreta amb intencions d'alterar l'ordre dels dies passats. El camí marcat per la raó és disoldre la mà de plastilina negra que entorpeix les albades i que només en quedi una lleugera boirina; que deixi passar la llum i ens estalviï les cataractes que produeixen l'exposició excessiva a l'espectre electromagnètic.

A la pràctica això consisteix en despolititzar l'administració, i deixar que les passions es resolguin en marcs convenientment acordats, menys perillosos pel bon funcionament de les coses (com ara els camps esportius o els debats televisius patrocinats per marques de gel corporal i detergents llevataques). La correcta economització de les passions polítiques brindarà un bon grapat de llocs de treball de plastilina, i els ninots de Pearlcool i d'altres tapets veïns se sentiran per fi deslliurats de la càrrega que suposa pensar en alguna cosa més enllà de fer cada dia una mica més opulent el seu trànsit per la supervivència.

Les mesures concretes preses pels nous governs de Pearlcool i Les Mans s'ajusten perfectament al propòsit general. A Pearlcool, mentre segueixen caient els pocs coloms de plastilina que encara pregonen les excelències de l'austeritat cristiana, el govern interpreta a la seva manera el concepte de reordenació del cos administratiu (també el de consciència nacional, el qual se segueix podrint, en la mesura en què la plastilina pot podrir-se, a la mateixa fossa dels coloms coixos). En el transcurs de la darrera setmana, el Centre de Cultura Contemporània de Pearlcool ha passat a mans d'un bon periodista amb idees sensates i poques preocupacions relacionades amb el molest (no per incòmode, sinó per inútil o, com caldria dir-ho en temps de boira, poc productiu) gremi d'artistes; i la dona del president, restablint un bonic i ben patriarcal equilibri de "poders" que Déu no va manar mai que s'alterés, ha recuperat la direcció del Festival de la Infància, que se celebra en aquestes dates d'excés familiar. A Les Mans, per la seva banda, es prenen, és clar, resolucions més importants. Allà els ninots i ninotes de la vida pública porten unes carteres de plastilina més plenes, i paguen unes factures que només els ninots fets de la més curtida i pragmàtica plastilina són capaços d'interpretar. És per això que el ministre d'economia és un senyor ninot que sap moure's amb peus de coure en les boires més espesses i no sortir-ne marejat; i és per això que el ministre de defensa és un senyor ninot capaç de reconduir la despesa i el deute armamentístic als cabals de la lleialtat i el sentit comú que trístament havíem perdut.

El transcurs de les coses es produeix per fi de forma correcta, i qualsevol dia d'aquests el nàufrag serà alguna cosa semblant a un home i rebrà un crèdit bancari per canviar les portes i les finestres de la seva barraca per unes de més gruixudes; no fos cas que la marea li escopís als peus fornades incontrolades de ressentits amb els calendaris passats i els que han de venir. L'objectiu primordial, veure'ls passar amb els peus calents i un plat fumejant la millor selecció de larves del país.

Retrat de la cinquena setmana

Reobro una paradeta de plastilina assecada al sol de la meva desídia amb la ferma intenció (i l'esperança) de tornar-la a tancar ben aviat per unes vacances deshonrosament llargues. Podria defensar el blanc que ara embruto amb nobles consideracions referents a la necessària perspectiva amb què cal madurar qualsevol judici intel·lectual o ideològic, però la pura veritat és que el meu desencantament polític (amb brots esporàdics d'una indignació pràcticament superada) té la seva desembocadura cada vegada més decantada cap a la mandra i la inòpia discursiva.

Les meves raons per embrotar paper electrònic son estrictament reactives, perquè és vist que si no prens posició sobre detrminades coses algú altre s'encarregarà d'atorgar-te'n una. I és per això que em desempallego d'aquesta al·legoria que tan simpàtica em segueix sent; no perquè no em vegi capaç d'adaptar amb certa gràcia el debat que ens ocupa al meu món de plastilina, que quedi clar, sinó perquè vull facilitar al màxim la comprensió del relat actual.

Ja fa un mes i una setmana que va començar, si més no periodísticament, un moviment popular sense precedents a l'Estat español que s'ha seguit per part d'analistes, mitjans i la major part de la població amb tal desconcert que hem semblat tots plegats més rucs i més inestables del que ja som. En la comprensió i canalització d'aquest desconcert hi ha hagut el primer escull a solventar per part d'uns i altres, que en aquest cas seria bo deixar clar que som cadascú de nosaltres. L'anàlisi conservador va fer el ridícul bandejant un moviment massiu i amb gairebé un setanta percent d'adscripció popular, però durant totes aquestes setmanes molts d'aquests bandejats han fet el ridícul deformant la crua realitat sociològica del país que volen empènyer a un destí més prometedor. Penso que poques dades més paradoxals hi poden haver en relació al moviment que la contraposició d'aquest percentatge d'adscripcions de les primeres setmanes amb el percentatge de ciutadants espanyols d'ideologia confessament conservadora, publicat recentment per Javier Elzo i un equip de sociòlegs catalans en l'assaig Valors tous per temps durs: és pràcticament idèntica! I és que ja ho deia bé Kafka, i no pensava pas en contextos nacionals; la gent prefereix la seguretat a la llibertat.

És excessiu parlar de revolució per referir-se a aquest moviment i comparar-lo amb altres revolucions socials documentades, perquè el nivell d'opulència i d'abundància que, tot i la crisi, tot i la reiterada fretura política, segueix imnotitzant el país nega qualsevol possibilitat de revolta massiva. Si avui el món entrés en el col·lapse definitiu la majoria de la gent perdria abans la dignitat que la convicció de què tornar a l'ordre de coses de fa deu anys és perfectament possible. El gran èxit del sistema liberalcapitalista a l'Estat espanyol ha estat convertir en poques dècades el país més polititzat d'Europa en un poble que, durant els últims vint anys i de manera creixent ha dimitit del debat públic per centrar-se en satisfer les seves inacabables inquietuts privades.

Si el moviment, o tothom que més o menys s'hi sent representat, obvia la realitat social del país o el món que vol canviar, estarà començant la casa per la teulada o fent volar coloms. Fixant-nos en Catalunya, per exemple, costa pensar que hi hagués gaire gent que en les darreres eleccions votés a CiU sense ser conscient de què significarien les retallades ja anunciades en campanya electoral; i és que tant les retallades fiscals com la cèlebre llei òmnibus que es carrega el gruix de la feina feta per l'anterior govern estaven més que previstes si aquest partit entrava a la generalitat. No obstant això la major part de la gent que va anar a votar (que va ser un 60%) va donar el vistiplau a aquestes mesures. I per què es van aprovar aquestes mesures que ara es perceben tan nefastes? Per la promesa d'aconseguir retornar la societat a aquell estat de coses que ens permeti tornar a deixar la política pels polítics i dedicar-nos a menjar i vestir com emperadors. D'aquí ve, sobretot, l'error de convocar un bloqueig parlamentari el dia del debat de pressupostos; de no saber fins a quin punt aquell seixanta i escaig percent de suport popular al moviment li atorgava representativitat real.

El que pot molestar d'aquest moviment, sobretot, és que una gran massa de gent que va dimitir durant més d'una dècada del debat polític i que menystenia la gent que s'interessava i es preocupava per entendre el nefast funcionament dels poders públics, es vegi amb aquesta autoritat per proclamar-se representant de les grans preocupacions adormides en el subsol de la població. Personalment, el meu recel alhora d'escoltar plantejaments organitzatius utòpics per aquest gènere humà tan miserable que compartim no em deixa parar atenció amb les orelles netes. Tenim el dret de somniar en una armonia social perfecte entre les diferents parcel·les que condiciones la nostra existència i el nostre anhel de llibertat, però alhora tenim gairebé l'obligació de no creure-la possible. Celebro, en qualsevol cas, viure en un país que ha recuperat les seves preocupacions socials i ha perdut la por a parlar de política, però no acabo de creure en la transversalitat promesa, perquè no crec que una societat que fa quatre dies defugia aquests debats esplèndidament no ho hagi de tornar a fer quan torni a tenir les butxaques confortablement plenes.

Si aconsegueixo tornar-me a animar aprofundiré en la meva al·lèrgia a les utopies polítiques, relacionant-la amb els precedents més coneguts d'escanyament i segrest econòmic d'un país per part de la comunitat internacional (comparant-los amb el que ha de patir avui Grècia o Espanya) i en quins moviments socials va desenvocar. Tot son coses que m'atenallen els peus a la cadira i només em permeten desitjar sort i bones idees als manifestants i concentrats catalans i de més enllà.

Fum i rebaixes

Pearlcool resta silenciós i apoplèxic un cop el nou govern ha pres el poder. A Les Mans ningú fa soroll, tampoc. Alguns tertulians radiofònics alerten afònics de tots els desastres que truquen a la porta. Els pobres ninots no volen sentir a parlar de crisi, ni de riscos, ni d'assumpció de responsabilitats ni de restructuració de l'estat de plàstic benestar; tothom sap que res tornarà a ser el que era, però encara s'aspira a restablir una mena de servei públic low cost a imitació del que ha dut la crisi actual. No sembla que el caga tió o els reis mags d'aquest any hagin volgut promoure cap nova manera de consumir els diners, el temps, les emocions i la intel·ligència dels ninots de carn o plastilina. Que les noves tecnologies s'hagin convertit en l'estrella absoluta de les cartes de joves i grans no sembla compatible amb conceptes com arrepentiment o replantejament social. La llum puja un 10% i hom ninot pensa com punxar el comptador del veí, no pas com consumir menys electricitat. L'abundància s'ha convertit en un dret universal, i ningú està disposat a renunciar-hi. Els ninots de plastilina d'avui en dia ens hem convertit en uns veritables corcons administratius, i la nostra creativitat alhora d'empescar-nos lamentacions ha assolit una perfecció irreductible. El principal debat que preocupa la societat aquestes setmanes és la nova regulació del govern que prohibeix fumar en espais públics tancats, i tot hom ninot, sense excepció, té un punt de vista jurídicament contrastat de la llei de la discòrdia. No sorprendrem a ningú dient que l'atzar ha volgut alinear el col·lectiu de fumadors en contra de la llei i el de no fumadors, tot i que més disgregat, generalment a favor. I no sorprendrem ningú dient que el col·lectiu fumador, com faria qualsevol altre col·lectiu d'addictes, té alguns problemes alhora de mostrar-se centrat i coherent en la seva argumentació.

..........................................................

Damunt la taula de plastilina de Pearlcool també hi ha un debat de tall més exigent i transcendent, que està sent obviat per la majoria dels ninots més encesos amb el tema nicotínic. El cas és que ha sortit a la palestra un expresident del govern de Les Mans que sol fer trempar els membres de plastilina d'els ninots d'una banda i altra del nostre tapet polític, i ha carregat durament contra les relacions administratives que té el seu govern amb d'altres governs autònoms com és ara el de Pearlcool. La raó de l'escomesa és fer entendre que Pearlcool gasta massa i malament, i que a més a més es queixa constantment, en comptes de mostrar-se agraït. Sembla mentida que no n'hi hagi prou amb comprovar que el dèficit dels territoris autònoms associats significa solament un 20% del dèficit econòmic de Les Mans, per enterrar aquest parany dialèctic, però no n'hi ha prou. Una crisi econòmica facilita molt i molt la natural demagògia del responsable públic, perquè pot mastegar i maquillar les xifres amb total llibertat per fer o deixar de fer totes aquelles coses que en temps d'oficial abundància ningú li permetria. És època de rebaixes, i la gran decisió del botiguer és quina peça fa servir d'esquer i amb quina s'hi vol seguir guanyant la vida.

L'escola desllenguada

Vivim em un pegat de plastilina mal comunicat, on els més tontos han deixat de fer rellotges per passar a crear opinió. De fet els rellotges els fan els ninots més llestos, gairebé, el mercat ens brinda múltiples opcions, als més o menys tontos, per evitar-nos el destret de deixar-nos la vista en una burda reparació cronològica. Podem legislar, fins i tot. La idea és legislar amb originalitat, òbviament, i sense condicionar-se massa per la realitat fungible que concorre vigència, només d'aquesta manera ens farem un lloc en el gremi, perquè els ninots assenyats i escrupolosos ja fa temps que ajusten rellotges.

El Tribunal Suprem dels pobles de Les Mans ha convingut a demanar al govern de Pearlcool que es replantegi la política lingüística del seu sistema educatiu, atenent així les demandes de tres famílies que reclamaven el seu dret a escolaritzar els seus fills en llengua almansina. I ara ens toca, als habitants de Pearlcool, embeinar el nostre patriotisme de plastilina, i entrar a debatre la qüestió en uns termes i una intensitat desorbitada. El primer que crida l'atenció en el debat sobre la idiosincràsia lingüística del sistema educatiu pearlcooler i la seva adequació a la realitat és que va ser engegat per un partit polític amb un tres per cent dels vots, que entrava en tromba per la política nacional proclamant que ells son els defensors dels problemes reals de la gent i els detractors de l'entreteniment identitari. Curiosament, el seu gran èxit ha estat condicionar i redireccionar la discussió pública, en temps d'hecatombe econòmica i propostes de reforma política totèmiques, per centrar-se en una qüestió eminentment identitària.

Però el més sorprenent és veure a quin perfil de plastilina responen els defensors de la llibertat lingüística dels ciutadants de Pearlcool. Una legió d'advocats! Els defensors de l'actual model educatiu en matèria lingüística tenen mala peça al taler, perquè topen amb una colla que es coneixen la lliçó a la perfecció i saben millor que ningú com predicar-la. No cal recordar que convèncer no significa sempre tenir la raó, però tampoc cal recordar la relativitat del paper d'aquesta en la societat de plastilina actual. Hom ninot es pregunta on s'amaguen els lingüístes i els pedagogs en aquesta contumèlia intel·lectual. No s'amaguen, el que passa és que tenen una opinió que no interessa ningú; un excés de realitat, probablement. No s'entén per enlloc que el president i portaveu del nou invent administratiu de la croada per la mal-dita llibertat lingüística (Asociacion Nacional por la Libertad Lingüística) sigui un estudiant (monolingüe) de ciències polítiques. Seria d'esperar, almenys, que aquesta mena de ninots deixessin d'evocar la despolitització del debat lingüístic. Jo no ho espero, així m'evito decepcions.

Els pedagogs cal que callin perquè deixarien al decobert una realitat que convè conservar artificiosa, i és que els mestres de Pearlcool no han deixat mai d'utilitzar les dues llengües de la millor manera que creuen que els serviran en la cominicació amb els escolars, que fins que no em demostrin el contrari és el més important en la pràctica educativa. Un pedagog, a més, no podria evitar fotre una cleca a l'entrevistador que li fa aquesta pregunta bandejant una llista enorme d'urgències del sistema educatiu que, rere el debat lingütistic, romanen en un vergonyós segon pla. El punt de vista d'aquest gremi sembla no convenir a cap dels dos bàndols de l'actual discussió. Els lingüísties que no cobren de cap bancada ideològica deixarien al descobert una altra realitat que, per la poca assumpció que pateix, interpreto que ens és incòmode, i és que per mantenir i reforçar l'actual bilingüisme romànic en la societat de Pearlcool, no hi ha més remei que discriminar la llengua dominant en favor de la llengua minoritària. Que el bilingüisme equitatiu, en condicions de llibertat, és sempre un estadi transitori cap al monolingüisme o, en el millor dels casos, cap a un bilingüisme descompensat, amb una llengua dominant i funcional i una altra d'empra merament sentimental i folklòrica. Això no pot acceptar-se pels primers perquè haurien d'admetre que la seva política lingüística és discriminatòria, i tampoc pot acceptar-se pels altres perquè significaria admetre la necessitat de la discriminació que ells volen derrocar o bé admetre que el seu objectiu és deixar que, amb naturalitat, amb llibertat, la societat passi a tenir una única llengua funcional de comunicació.

Reaccions "insospitades"

A hom ninot se li troben a faltar molts de pesquis davant la majoria de ciències que son transcendentals pel seu món de carn i plastilina, però encara hi ha coses que no se li escapen. Una de les poques coses que no se li escapen son les males olors de la retòrica informativa.

A Pearlcool no es fa pont. El passat dia tres, operació sortida del pont de la puríssima, Les Mans va fer fallida, i els aeroports es van convertir en una bola enorme de plastilina. Els controladors aeris contractats per Les Mans per garantir la seguretat del trànsit aeri dels seus territoris no estaven contents amb el reajustament del seu conveni col·lectiu, i davant el decret llei promulgat pel seu govern el dijous dia tres, van protestar abandonant els seus llocs de treball els dos dies següents. Tot seu. Les reaccions, insospitades. Tot hom ninot s'ha llençat al coll dels controladors revoltats per recriminar-los el seu egocentrisme irresponsable i temerari, i, com era d'esperar, la comunitat periodística ha deixat la seva capacitat d'anàlisi al calaix de l'escriptori i han alçat el puny al costat dels afectats manifestants. La seva feina, diuen. El treball periodístic s'ha concentrat, com ja és costum darrerament, en posar la carxofa al protagonista del conflicte (amb 90% de quaota per l'afectat, 10% per l'advocat defensor) i deixar que ell engreixi la notícia. Entenent que s'estava produint un col·lapse en un dels serveis públics essencials per a la població, el govern de Les Mans ha declarat el seu país de plastilina en estat d'alarma per primera vegada a la història. A grans trets, l'estat d'alarma consisteix en recuperar per la força l'estat de coses irrenunciable que no ha pogut garantir el diàleg democràtic. Aplaudiments generalitzats; cop de puny sobre la taula. Següent pas, i preveient les primeres veus dissonants, d'allò més coherent: el país està en estat d'alarma, així que tot aquell que no em vagi a favor m'anirà en contra, i estarà anant en contra de la pàtria i la seva potestat democràtica. Si algú s'espanta que mastegui fulles, i si algú se sorpren, aquest menú de declaracions públiques: (les transcric en l'almansí original, però confio que s'entengui)

-En un debat televisiu, el portaveu del govern en la comissió parlamentària ocupada en garantir la bona gestió de les xarxes d'assistència a la navegació aerea utilitza la retòrica més maniquea i populista de les darreres anyades: "En esta batalla hay dos bandos, el del Gobierno, la ley y el interés general, y el de los controladores, la huelga salvaje y los privilegios injustificados. Y el PP, una vez más, se sitúa en el bando equivocado".

-Compareixent en roda de premsa, el vicepresident primer i, diuen, futur candidat continuista a la presidència de Les Mans, no aconsegueix transcendir gaire més la sospitosa demagogia: "Hemos hecho lo que nadie se ha atrevido a hacer en treinta años en este país, plantar cara a los controladores".

-I a la tribuna del congrés dels diputats, el president del govern de Les Mans s'ha convertit en el Robin Hood de la democràcia: "Cuando decides erradicar privilegios, las reacciones de los privilegiados suelen ser como las que hemos vivido, pero esa reacción nunca la debe consentir el poder democrático".

Aixequem la mà per demanar torn. Voldria saber si va ser casualitat que el govern presentés una retallada salarial al gremi de controladors aeris un dia abans de començar el pont més important de l'any. Voldria saber si la reacció dels controladors va ser definitivament imprevista, pel govern de Les Mans. Voldria saber si té alguna cosa a veure l'expeditivitat del govern en aquest assumpte amb la proximitat d'unes eleccions que les enquestes li donen per perdudes, així com que el president del govern pràcticament no hagi fet aparició deixant la patata calenta en mans del seu vicepresident i presumpte successor. Voldria saber si és fruit de la casualitat l'absoluta unanimitat dels mitjans de comunicació alhora de criminalitzar els controladors desertors i ometre resposabilitats goveramentals. Voldria saber què hem d'entendre com un privilegi i què hem d'entendre com un dret, per no endur-me desenganys futurs, i en quin llindar salarial un treballador perd legitimitat alhora d'alçar la veu per reclamar millores contractuals. Voldria saber d'on surt el concepte de vaga salvatge i per quins paràmetres es defineix, perquè vull enriquir el meu vocabulari. Voldria saber si en aquesta setmana d'enrenou el govern de Les Mans ha aprofitat per impulsar alguna mesura impopular a la qual valia més estalviar-li el debat públic. Voldria saber quants passatgers encallats legitimen l'estat d'alarma. Voldria saber quants euros creu que ha de cobrar cada hora un controlador aeri un funcionari públic administratiu o un fisioterapeuta que cobrin vint o un porter de discoteca que en cobri deu, perquè en farem la mitja i establirem un sou just de no privilegiat. Voldria saber per què entre dos països veïns amb espais aeris equiparables hi ha prop de dos mil places de controladors aeris de diferència. Voldria saber per què no se sent ningú que vulgui saber.

Plastilina de colors

Les eleccions del passat dia vint-i-vuit al parlament de Pearlcool van deixar no poca confusió entre la legió de politòlegs del nostre país de plastilina. Els politòlegs de Pearlcool son eminències, totes, d'inqüestionable vocació i formació crítica, i és per això que no han acabat de posar-se d'acord en l'analisi d'un transvasament de vot i una incorporació d'electors actius insòlita en la darreria democràtica. Els han carregat amb massa feina per entrar en certs detalls, sembla ser.

La novetat més preocupant, o la única novetat preocupant, més ben dit, és que la xenofòbia ha deixat de crear el pudor polític d'antanyasses, i la seva expressió ha donat uns rèdits electorals insospitables. Si sumem l'increment de vot dels dos partits que, amb el tema migratori sobre la taula, estarrufen el nas, i si fem quatre cafès amb l'orella parada per escoltar les primàries preocupacions patriòtiques que té la gent a nivell social, pot ser que ens espantem una mica més del que comptaven fer-ho. Els 70000 vots que ha guanyat el PP (Partit Pearlcooler) respecte a les darreres eleccions no poden respondre, en la seva globalitat, a res més que a l'empatia del seu discurs sobre la immigració, assimilada a la inseguretat ciutadana i a privilegis insostenibles, però siguem optimistes, deixem-ho en què només el 60% de l'increment de vot del PP respongui a la identificació amb la seva coixera xenòfoba. Sumem-los, és clar, a la totalitat dels vots obtinguts pel PxP (Plataforma per Pearlcool). En tenim prou per dir que el conjunt del vot xenòfob hauria obtingut els cinc diputats necessaris per formar grup parlamentari propi. Segons com s'haguessin distribuit territorialment en podrien haver tret sis o set. Hi ha prop d'un cinc per cent de ciutadans de plastilina que voten primordiament per retallar els privilegis de la comunitat immigrada, que representa actualment el 17.5% de la població de Pearlcool. Un vot tan curt de mires (i diria que, intel·lectualment, tan freak) com el que va al Partit Animalista o al Partit dels Pensionistes, però amb una conseqüència pràctica infinitament més perillosa. Això, senyors, és un problema.

No som ningú per dir com es pot combatre l'aflorament del racisme en la vida pública, però sí que podem intentar veure què s'ha estat fent per adobar-lo o emmascarar-lo, que al cap i a la fi té els mateixos efectes. Hem dit que el vot racista obtindria avui grup parlamentari propi, i pels volts d'un cinc per cent dels vots, però això no vol pas dir que la resta d'electorat que decideix l'organització de la cambra no combregui amb un discurs migratori essencialment intolerant, sinó que aquest no representa l'eix de les seves preocupacions polítiques. Alerta, doncs, que la cosa pot anar a més. Si no es conforma un govern pràctic i eficient alhora de solucionar una bateria més àmplia de problemes (entre ells, sí, la participació i l'assumpció patriòtica de la població estrangera), la gent apostarà per qui li asseguri solucions cada vegada més primàries. La semiòtica del discurs polític és més important que mai quan s'aborden discussions que afectin la convivència intercultural, i les veus públiques no poden reduir-se a maquillatge de les privades. La intolerància racista es destil·la sibil·linament en boques de dretes i esquerres quan s'empra l'acceptada expressió immigració il·legal i s'assimila a l'excedent demogràfic que amenaça amb rebaixar el benestar social (més expressions perverses) dels autòctons. No és èticament acceptable cap discurs polític que susciti la idea de què un immigrant ("com vam fer nosaltres trobats en la seva situació") hagi d'agrair cada matí llevar-se en un país de plastilina com el nostre; i d'aquests n'hi ha gairebé tants com parells de sabates.

Quantes mudes

Dia de ressaca, avui.

La merla ha volat i encara intento comprendre en quin lloc ens deixa als soferts terrestres. Com pot un sol dia canviar la percepció que els propis habitants d'un país tenen del seu propi país. Quina de les dues realitats era l'al·lucinadora?

Pearlcool ha votat. L'equip ha guanyat. Estofa somrient. Desitjar que la moderació no esmussi l'enginy, i endavant.