Reobro una paradeta de plastilina assecada al sol de la meva desídia amb la ferma intenció (i l'esperança) de tornar-la a tancar ben aviat per unes vacances deshonrosament llargues. Podria defensar el blanc que ara embruto amb nobles consideracions referents a la necessària perspectiva amb què cal madurar qualsevol judici intel·lectual o ideològic, però la pura veritat és que el meu desencantament polític (amb brots esporàdics d'una indignació pràcticament superada) té la seva desembocadura cada vegada més decantada cap a la mandra i la inòpia discursiva.
Les meves raons per embrotar paper electrònic son estrictament reactives, perquè és vist que si no prens posició sobre detrminades coses algú altre s'encarregarà d'atorgar-te'n una. I és per això que em desempallego d'aquesta al·legoria que tan simpàtica em segueix sent; no perquè no em vegi capaç d'adaptar amb certa gràcia el debat que ens ocupa al meu món de plastilina, que quedi clar, sinó perquè vull facilitar al màxim la comprensió del relat actual.
Ja fa un mes i una setmana que va començar, si més no periodísticament, un moviment popular sense precedents a l'Estat español que s'ha seguit per part d'analistes, mitjans i la major part de la població amb tal desconcert que hem semblat tots plegats més rucs i més inestables del que ja som. En la comprensió i canalització d'aquest desconcert hi ha hagut el primer escull a solventar per part d'uns i altres, que en aquest cas seria bo deixar clar que som cadascú de nosaltres. L'anàlisi conservador va fer el ridícul bandejant un moviment massiu i amb gairebé un setanta percent d'adscripció popular, però durant totes aquestes setmanes molts d'aquests bandejats han fet el ridícul deformant la crua realitat sociològica del país que volen empènyer a un destí més prometedor. Penso que poques dades més paradoxals hi poden haver en relació al moviment que la contraposició d'aquest percentatge d'adscripcions de les primeres setmanes amb el percentatge de ciutadants espanyols d'ideologia confessament conservadora, publicat recentment per Javier Elzo i un equip de sociòlegs catalans en l'assaig Valors tous per temps durs: és pràcticament idèntica! I és que ja ho deia bé Kafka, i no pensava pas en contextos nacionals; la gent prefereix la seguretat a la llibertat.
És excessiu parlar de revolució per referir-se a aquest moviment i comparar-lo amb altres revolucions socials documentades, perquè el nivell d'opulència i d'abundància que, tot i la crisi, tot i la reiterada fretura política, segueix imnotitzant el país nega qualsevol possibilitat de revolta massiva. Si avui el món entrés en el col·lapse definitiu la majoria de la gent perdria abans la dignitat que la convicció de què tornar a l'ordre de coses de fa deu anys és perfectament possible. El gran èxit del sistema liberalcapitalista a l'Estat espanyol ha estat convertir en poques dècades el país més polititzat d'Europa en un poble que, durant els últims vint anys i de manera creixent ha dimitit del debat públic per centrar-se en satisfer les seves inacabables inquietuts privades.
Si el moviment, o tothom que més o menys s'hi sent representat, obvia la realitat social del país o el món que vol canviar, estarà començant la casa per la teulada o fent volar coloms. Fixant-nos en Catalunya, per exemple, costa pensar que hi hagués gaire gent que en les darreres eleccions votés a CiU sense ser conscient de què significarien les retallades ja anunciades en campanya electoral; i és que tant les retallades fiscals com la cèlebre llei òmnibus que es carrega el gruix de la feina feta per l'anterior govern estaven més que previstes si aquest partit entrava a la generalitat. No obstant això la major part de la gent que va anar a votar (que va ser un 60%) va donar el vistiplau a aquestes mesures. I per què es van aprovar aquestes mesures que ara es perceben tan nefastes? Per la promesa d'aconseguir retornar la societat a aquell estat de coses que ens permeti tornar a deixar la política pels polítics i dedicar-nos a menjar i vestir com emperadors. D'aquí ve, sobretot, l'error de convocar un bloqueig parlamentari el dia del debat de pressupostos; de no saber fins a quin punt aquell seixanta i escaig percent de suport popular al moviment li atorgava representativitat real.
El que pot molestar d'aquest moviment, sobretot, és que una gran massa de gent que va dimitir durant més d'una dècada del debat polític i que menystenia la gent que s'interessava i es preocupava per entendre el nefast funcionament dels poders públics, es vegi amb aquesta autoritat per proclamar-se representant de les grans preocupacions adormides en el subsol de la població. Personalment, el meu recel alhora d'escoltar plantejaments organitzatius utòpics per aquest gènere humà tan miserable que compartim no em deixa parar atenció amb les orelles netes. Tenim el dret de somniar en una armonia social perfecte entre les diferents parcel·les que condiciones la nostra existència i el nostre anhel de llibertat, però alhora tenim gairebé l'obligació de no creure-la possible. Celebro, en qualsevol cas, viure en un país que ha recuperat les seves preocupacions socials i ha perdut la por a parlar de política, però no acabo de creure en la transversalitat promesa, perquè no crec que una societat que fa quatre dies defugia aquests debats esplèndidament no ho hagi de tornar a fer quan torni a tenir les butxaques confortablement plenes.
Si aconsegueixo tornar-me a animar aprofundiré en la meva al·lèrgia a les utopies polítiques, relacionant-la amb els precedents més coneguts d'escanyament i segrest econòmic d'un país per part de la comunitat internacional (comparant-los amb el que ha de patir avui Grècia o Espanya) i en quins moviments socials va desenvocar. Tot son coses que m'atenallen els peus a la cadira i només em permeten desitjar sort i bones idees als manifestants i concentrats catalans i de més enllà.
