Pearlcool resta silenciós i apoplèxic un cop el nou govern ha pres el poder. A Les Mans ningú fa soroll, tampoc. Alguns tertulians radiofònics alerten afònics de tots els desastres que truquen a la porta. Els pobres ninots no volen sentir a parlar de crisi, ni de riscos, ni d'assumpció de responsabilitats ni de restructuració de l'estat de plàstic benestar; tothom sap que res tornarà a ser el que era, però encara s'aspira a restablir una mena de servei públic low cost a imitació del que ha dut la crisi actual. No sembla que el caga tió o els reis mags d'aquest any hagin volgut promoure cap nova manera de consumir els diners, el temps, les emocions i la intel·ligència dels ninots de carn o plastilina. Que les noves tecnologies s'hagin convertit en l'estrella absoluta de les cartes de joves i grans no sembla compatible amb conceptes com arrepentiment o replantejament social. La llum puja un 10% i hom ninot pensa com punxar el comptador del veí, no pas com consumir menys electricitat. L'abundància s'ha convertit en un dret universal, i ningú està disposat a renunciar-hi. Els ninots de plastilina d'avui en dia ens hem convertit en uns veritables corcons administratius, i la nostra creativitat alhora d'empescar-nos lamentacions ha assolit una perfecció irreductible. El principal debat que preocupa la societat aquestes setmanes és la nova regulació del govern que prohibeix fumar en espais públics tancats, i tot hom ninot, sense excepció, té un punt de vista jurídicament contrastat de la llei de la discòrdia. No sorprendrem a ningú dient que l'atzar ha volgut alinear el col·lectiu de fumadors en contra de la llei i el de no fumadors, tot i que més disgregat, generalment a favor. I no sorprendrem ningú dient que el col·lectiu fumador, com faria qualsevol altre col·lectiu d'addictes, té alguns problemes alhora de mostrar-se centrat i coherent en la seva argumentació.
..........................................................
Damunt la taula de plastilina de Pearlcool també hi ha un debat de tall més exigent i transcendent, que està sent obviat per la majoria dels ninots més encesos amb el tema nicotínic. El cas és que ha sortit a la palestra un expresident del govern de Les Mans que sol fer trempar els membres de plastilina d'els ninots d'una banda i altra del nostre tapet polític, i ha carregat durament contra les relacions administratives que té el seu govern amb d'altres governs autònoms com és ara el de Pearlcool. La raó de l'escomesa és fer entendre que Pearlcool gasta massa i malament, i que a més a més es queixa constantment, en comptes de mostrar-se agraït. Sembla mentida que no n'hi hagi prou amb comprovar que el dèficit dels territoris autònoms associats significa solament un 20% del dèficit econòmic de Les Mans, per enterrar aquest parany dialèctic, però no n'hi ha prou. Una crisi econòmica facilita molt i molt la natural demagògia del responsable públic, perquè pot mastegar i maquillar les xifres amb total llibertat per fer o deixar de fer totes aquelles coses que en temps d'oficial abundància ningú li permetria. És època de rebaixes, i la gran decisió del botiguer és quina peça fa servir d'esquer i amb quina s'hi vol seguir guanyant la vida.
